TEATRE

Clara Segura davant del repte de ser 'La bona persona de Sezuan'

Oriol Broggi dirigeix el clàssic de Bertolt Brecht a la Sala Gran del TNC

La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, és un d’aquells espectacles que van acompanyats d’una aura mítica. Els teatrers més granats en recorden, com a mínim, tres versions: la que va dirigir el 1966 Ricard Salvat amb Núria Espert, la de Fabià Puigserver al Mercat de les Flors el 1988 amb Anna Lizaran al capdavant i encara la versió del Teatre del Sol, que va passar pel Teatre Nacional (TNC) el 2001. Aquest últim muntatge és el que va marcar Oriol Broggi i li ha servit de base d’inspiració per apuntalar l’espectacle que presenta a la Sala Gran del TNC del 31 de gener al 17 de març amb Clara Segura de protagonista.

Per al director del TNC, Xavier Albertí, és l’oportunitat de tornar a abordar un clàssic “fascinant” al qual posen sovint “etiquetes fàcils i equivocades”, com ara dir que ha passat de moda, quan és una peça clau per entendre el teatre del segle XX i un autor més complex del que sembla. “Després de Brecht el teatre universal i europeu no tornen a ser els mateixos”, afirma el seu gran traductor al català, Feliu Formosa, que recorda les onades cícliques que viu l’autor, que passen “de mitificar-lo a superar-lo”.

Bertold Brecht (1898-1956) va escriure La bona persona de Sezuan durant el seu exili nord-americà i la va estrenar el 1943 a Suïssa. Per parlar del seu context més immediat, i de la impossibilitat de ser bona persona en un món que es desfeia, va col·locar la trama a la Xina, a la ciutat de Sezuan, un lloc que existeix en realitat però que per a ell només havia de servir d’aroma exòtica, com una de les estratègies de distanciament tan conegudes del teatre èpic de Brecht; però Broggi n’explota d’altres, com el trencament de la quarta paret i la presència constant dels actors a escena. De tota manera, justament el Teatre Nacional convida l’espectador a allunyar-se dels tòpics, les suposicions i les lectures preconcebudes de Brecht, que sovint s’ha considerat dogmàtic o moralista o alienant. “Ara sabem que el teatre més emocional també és ideològic, que ideologia i emoció no poden anar separades”, diu Albertí.

Oriol Broggi torna a la Sala Gran i torna a Brecht (onze anys després d’aquell El cercle de guix caucasià que tenia Anna Lizaran de protagonista) i torna a mirar cap a l’est (després dels recents L’orfe del clan dels Zhao i El poema de Guilgamesh ) per explicar “una faula preciosa sobre una noia que per defensar-se de l’agressivitat del món i intentar ser bona persona es transforma i crea un personatge, el seu cosí, que li fa d’escut i de defensa del món”. La protagonista ha estat l’escollida pels déus, que han baixat a la Terra per buscar una espurna de bondat. Només l’han trobat en aquesta prostituta, que els dona refugi tot i que això implicarà que no pugui pagar el lloguer. Xen Te serà recompensada materialment pels déus (es converteix en mestressa d’un estanc) però alhora “arrossegarà i l’ofegarà el pes d’haver de ser bona”, explica Clara Segura.

La invenció d’un alter ego masculí l’ajudarà a “gestionar” aquesta bondat i a “frenar l’empatia, perquè ella entén a tothom”, diu Segura. Un canvi de gènere gens casual. “Quan ens disfressem podem fer coses que no faríem”, apunta. Com diu Esteve Miralles en el pròleg del llibre que publica Arola, “si no vols ser públicament una persona contradictòria, sigues dues persones”. D’aquesta manera, passa de ser Xen Te a ser Xui Ta, un joc teatral de transvestisme que és atractiu tant per al públic com per a l’actriu. “Posa en crisi la identitat del personatge, fa pensar en qui és en realitat”, planteja Oriol Broggi.

L’equip de La Perla ‘fora muralla’

A Xen Te li donen la rèplica personatges com l’aviador Sun (Joan Carreras), a qui Xen Te vol salvar i a qui s’acaba sotmetent, i l’aiguader Wang (Toni Gomila), personatges interpretats per Lluís Homar i Jordi Bosch en el muntatge de fa trenta anys. La resta de papers els assumeixen actors de la família de La Perla 29: Màrcia Cisteró, Ramon Vila, Clara de Ramon, Marc Rius, Míriam Alamany, Xavier Ruano, Jordi Figueras, Mercè Pons i Albert Prat. Són dotze intèrprets i quatre músics, encapçalats per un altre habitual al teatre de Broggi, Joan Garriga. La bona persona de Sezuan ja contenia cançons, en la versió més coneguda, obra de Paul Dessau. En aquesta adaptació les han substituït per altres peces amb escales orientals però no xineses sinó més properes al Pròxim Orient i al folk europeu d’aire cabareter. Al capdavall, es tracta de portar-ho prou lluny per parlar del que hi ha més a prop.

Més continguts de