DOCfield: viatges per plaer i migracions forçades

El festival de fotografia documental arriba a la cinquena edició i es concentra en 25 exposicions

“No m’agrada gaire com es representen els refugiats als mitjans de comunicació i en general en el camp de la fotografia”, diu el fotògraf i videoartista sirià Omar Imam (Damasc, 1979). “Les imatges són molt repetitives i, a més, les dels refugiats sirians s’assemblen a les dels refugiats de la Guerra dels Balcans i els de tot el segle XX”, afegeix. El públic barceloní té l’oportunitat de descobrir a partir d’avui al Centre Cívic Pati Llimona com Omar Imam aborda aquesta problemàtica, ja que el seu projecte Live, love, refugee és una de les vint-i-cinc exposicions de la cinquena edició del festival de fotografia documental DOCfield Barcelona, que es prolongarà fins al 30 de novembre.

Les imatges d’aquest reportatge no sorgeixen d’una mirada distanciada, sinó d’un treball íntim i constant amb les persones que hi apareixen. “Tot va començar quan vaig visitar el camp per donar suport a uns amics que treballen per a una ONG. Trobes que els refugiats són només un número i que rarament parles amb ells”, lamenta Imam, que va decidir tornar al camp amb la seva càmera per endinsar-se en la vida que hi ha darrere d’aquesta crisi humanitària. “Vaig voler desenvolupar un projecte artístic basat en històries reals”, diu Imam, que viu a Amsterdam i que sovint ha de signar els seus treballs amb pseudònim. Abans de fer les fotografies, que tenen una “atmosfera teatral”, es va presentar als protagonistes i va escoltar les seves històries i els seus pensaments, i el resultat és fruit de l’acord a què va arribar amb ells. “Després de conversar-hi, vaig descobrir de quins conceptes volia parlar, com la relació entre homes i dones, les necessitats mèdiques i les relacions humanes, que són situacions que també passen fora del camp”, recorda.

A més de l’exposició d’Imam, el Centre Civic Pati Llimona acull una altra exposició sobre els refugiats sirians: Un bosc a l’altra banda. També és obra d’un fotògraf sirià, Eyad Abou Kasem, i els camps de refugiats hi apareixen com un lloc de pas en un viatge incert. En canvi, la Universitat de Barcelona rep una exposició coproduïda amb Visa pour l’Image que aborda la crisi humanitària a l’Iraq, Síria i el Líban des de la perspectiva de la guerra, ja que La caiguda del califat, del fotògraf de l’agència Magnum Photos Lorenzo Meloni, documenta els combats contra els jihadistes de l’Estat Islàmic a Mossul, Sirte, Kobane i Palmira.

Les violacions en grup a l'Índia

Una altra de les fotògrafes que exposen dins el DOCfield, la italiana Serena de Sanctis, també té un punt de vista original del tema que aborda: les violacions en grup a l’Índia. El punt de partida de By girl, que es pot veure a la Fnac Triangle, és la violació brutal d’una noia de 23 anys dins un autobús el desembre del 2012. “Volia enfocar el tema d’una altra manera, no com l’estaven cobrint els mitjans”, diu De Sanctis, que va arribar a Delhi el març del 2013 i va trobar dues entitats en aquesta ciutat i a Bombai que entrenen dones perquè treballin com a conductores privades i taxistes per donar un transport segur a les que viatgen soles a les grans ciutats del país. “Quan em vaig plantejar anar a l’Índia volia entendre bé com les dones es mobilitzaven a les grans ciutats i documentar-ho. Va ser una manera per descobrir la ciutat. Pensava que faria el reportatge i que tornaria a viure a Barcelona, però l’Índia em va atrapar i hi vaig viure quatre anys”, explica De Sanctis.

La nova edició del DOCfield presenta algunes novetats respecte a les anteriors: per exemple, el canvi de dates, de la primavera a la tardor, i la concentració dels continguts. Aquest any en comptes d’una cinquantena d’exposicions, n’hi ha vint-i-cinc, nou de les quals formen una ruta DOCfield que va des de la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, on hi ha el Palau Robert, fins al monument a Colom, molt a prop del Museu Marítim. La resta són espais convidats, com l’Espai Fotogràfic Can Basté, la Casa Capella, l’Hotel H10, les galeries H2O i Marc Domènech, la Nau Bostik, el Casal de Joves Palau Alós i l’Espai de Fotografia Francesc Català-Roca. El fil conductor de les mostres és la mobilitat entesa des del punt de vista del turisme, com Hotel, dolç hotel, de Roger Grasas, un recull d’habitacions d’establiments hotelers de més de seixanta països dels cinc continents que parlen de temes com la solitud i el nomadisme contemporani. A l’altre extrem, com es pot veure en les exposicions d’Imam i Meloni, hi ha la immigració i el drama dels refugiats. La selecció d’aquesta temàtica no es deu únicament a l’actualitat, sinó que sorgeix de les propostes que van fer els visitants de l’edició anterior a l’enquesta que els va fer l’organització. “El DOCfield no és un festival de veritats absolutes. És més interessant que plantegi preguntes i no doni respostes úniques”, afirma la directora de Photographic Social Vision, Silvia Omedes. Una altra de les novetats d’aquest any és que la directora artística d’aquesta edició, Helena Vélez, no és externa sinó que forma part de l’equip de Photographic Social Vision. “Les exposicions aborden els encontres i desencontres que genera la mobilitat humana”, afirma Vélez. Per acabar, en aquesta edició el festival celebrarà dissabte una jornada per a professionals organitzada conjuntament amb Oxfam Intermón per parlar de prescriptors i audiències.

Les tasques de rescat de refugiats

Dos plats forts de la programació són una exposició col·lectiva de fotògrafs que han documentat les tasques de rescat de refugiats de l’organització Proactiva Open Arms, No més vides a la deriva. Proactiva Open Arms, dos anys de missió en el Mediterrani, i la mostra fruit de la Beca Photographic Social Vision 2016 per al fotoperiodisme de recerca, Èxode. Vida i mort en la ruta líbia cap a Europa, del periodista i documentalista Karlos Zurutuza i el fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova, totes dues al Museu Marítim. “Gràcies a la beca vam poder fer dos viatges més a Líbia per complementar la feina que vam començar a fer el 2011”, diu Garcia Vilanova. Tots dos es van conèixer a Trípoli i, en paral·lel al tema de la guerra, van començar a documentar la crisi migratòria. “Ara hem pogut abordar el tancament de centres d’internament per pressió de les màfies, i els refugiats que queden atrapats en el seu cercle”, explica.

El pressupost del DOCfield és de 163.700 euros, la meitat dels quals provenen de subvencions de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. El Banc Sabadell n’és el patrocinador principal.

Etiquetes

Més continguts de