David Bowie surt de la zona de confort

El nou disc ‘Blackstar’, amb sonoritats pròximes al jazz, recupera el tarannà inquiet i juganer del músic

Quan fa exactament tres anys David Bowie va publicar en el dia del seu 66è aniversari -i sense previ avís- el senzill Where are we now?, la sorpresa va ser monumental. Fonamentalment perquè es tractava del seu primer treball després d’una dècada de silenci discogràfic, però també perquè la lletra i el vídeo del tema evocaven amb enyorança la seva famosa etapa a Berlín a mitjans dels 70, representant el músic com un fantasma que es passejava per carrers i edificis engolits pel pas del temps. ¿Un Bowie nostàlgic i perdut en el passat? Era una concessió poc habitual en un músic que ha forjat la seva reputació en el rebuig obstinat a repetir-se, sempre mirant cap al futur, obrint camí i marcant noves tendències.

Però si el disc que va sortir fa tres anys, The next day, era una capbussada en la seva pròpia mitologia, la nova col·lecció de cançons que es publica avui -un altre cop el dia del seu aniversari-, recupera el Bowie més inquiet i experimental. Blackstar intenta allunyar-se dels codis del rock mitjançant una apropiació de les sonoritats del jazz. Ja era evident en el primer senzill del disc, Blackstar, un tema de prop de 10 minuts -originalment era més llarg, però iTunes no accepta singles de més de 10 minuts i Bowie va accedir a retallar-lo- dominat per capes de veus vaporoses i ritmes trencats en el qual la bateria, el sintetitzador i un saxo es reparteixen el protagonisme instrumental.

Com ha passat sovint en la carrera de Bowie, els girs estilístics tenen molt a veure amb els col·laboradors que tria, ja siguin Mick Ronson a Ziggy Stardust, Brian Eno a la trilogia berlinesa o Nile Rodgers a Let’s dance. A Blackstar hi juga un paper important el saxofonista Donny McCaslin. Bowie el va descobrir el 2014 quan va assistir d’incògnit a un concert del quartet de jazz de McCaslin en un petit club de Nova York. Bowie va marxar al final del concert sense parlar amb ningú, però poc després el va cridar per treballar en el tema Sue (Or in a season of crime), inclòs al recopilatori del 2014 Nothing has changed i ara repescat a Blackstar. I devia quedar-ne molt content, perquè el quartet de McCaslin acabaria enregistrant la resta de cançons del disc.

La influència de Kendrick Lamar

Si els músics de The next day eren els mateixos que el van acompanyar en la seva última gira del 2004, la decisió d’envoltar-se de nouvinguts marca una direcció nova cap a territori desconegut, lluny de la zona de confort de Bowie. “En molts sentits, el nostre objectiu era fugir del rock’n’roll”, ha declarat a Rolling Stone el productor Tony Visconti. Ell, que també va produir The next day -i discos tan assenyalats de Bowie com Diamond dogs, Low, Heroes i Lodger -és l’únic vincle entre els dos àlbums, tret de l’home que els firma. Segons Visconti, la gran influència de Blackstar és un raper californià que el 2015 ha liderat amb To pimp a butterfly bona part de les llistes de la crítica: “Hem sentit molt Kendrick Lamar. El resultat no s’hi assembla, però ens agradava molt que no és limités a fer un disc de hip-hop convencional, sinó que hi aboca tot el que vol”.

Però se’n surt? Les notes de premsa van plenes de frases similars que després no passen de bons propòsits. I Bowie, a més, sempre ha sigut un hàbil publicista de les seves contínues reinvencions. L’escolta de Blackstar deixa clar que, tot i que els aires de jazz campin alegrement pel disc, les cançons tenen estructures heretades del pop i el rock. Els ritmes electrònics, la tendència a l’abstracció i la influència de Scott Walker en melodies el·líptiques i misterioses no són exactament novetats en la carrera de Bowie. Però el conjunt té una personalitat marcada i coherent: no sembla un refregit del passat gloriós, sinó un pas cap endavant.

Cançó a cançó

Blackstar és un disc curt: 42 minuts i només set cançons. Els 10 minuts del tema homònim obren el foc i apunten la voluntat de ruptura. Les inflexions aràbigues i les al·lusions a execucions en la lletra insinuen un interès pel conflicte del Pròxim Orient que Bowie ha desmentit a través de representants. Sigui com sigui, el que impressiona del tema és l’exhibició vocal de Bowie, canviant de registres i conservant tot el seu magnetisme. McCaslin passa al primer pla a Tis a pity she was a whore, títol agafat en préstec d’una obra del dramaturg anglès John Ford. Aquí Bowie adopta un rol gairebé secundari per deixar espai al frenesí dels músics i les espirals del saxo.

Lazarus, una murder ballad que podria haver firmat Nick Cave, ens porta un Bowie més teatral i melodramàtic. Normal, ja que la peça forma part de l’obra teatral homònima que ha coescrit, estrenada amb bones crítiques fa unes setmanes a Nova York. El llibret està inspirat en la novel·la de Walter Tevis, The man who fell to earth,i se centra en el personatge que Bowie va interpretar en la versió cinematogràfica del 1976. No és fàcil escapar del passat.

Amb Sue (Or in a season of crime) tornen les atmosferes opressives i asfixiants en una versió més curta i contundent que la que es va incloure a Nothing has changed. A la misteriosa Girl loves me, Bowie introdueix en la lletra expressions de l’argot gai dels 70 i del “nadsat”, un llenguatge inventat que feien servir els protagonistes de la novel·la La taronja mecànica. Una mena de collage sonor que hauria encantat al seu admirat Burroughs.

A la més lleugera i delicada Dollar days el saxo i la guitarra acústica comparteixen protagonisme amb una melodia vocal evocadora del Bowie folkie dels inicis. “Ho estic intentant”, repeteix la lletra en un final que connecta amb I can’t give everything away, balada techno interpretada per músics de jazz amb parades, crescendos, un saxo omnipresent i l’únic solo de guitarra del disc. Un final commovedor, en clau elegíaca, que culmina un disc que no només està a l’altura de la llegenda, sinó que l’eixampla.

La gira somiada que no arribarà mai

En la carta als Reis dels programadors de festivals no hi ha cap artista més desitjat que David Bowie. Retirat dels escenaris des del 2004 després de patir un problema cardíac en un concert, l’anunci d’una gira de Bowie seria el somni gairebé impossible de milions de fans. En un primer moment es creia que el motiu era la salut, però sembla que és una decisió personal del músic: així ho han confirmat el seu agent John Giddins i el productor Tony Visconti. El més semblant a una actuació de Bowie es va viure el mes passat quan Michael C. Hall va prendre el lloc del Duc Blanc per cantar el nou tema Lazarus al late show de Stephen Colbert.

Més continguts de