ART

David Hockney, testimoni d’una vida

La Tate Britain de Londres dedica una històrica exposició antològica a l’artista britànic

David Hockney, testimoni d’una vida

L’exposició que suposa el testimoni pictòric de tota la vida de David Hockney es va inaugurar dijous passat a la Tate Britain de Londres amb la fita d’haver estat la que més entrades ha venut anticipadament de tota la història de la institució: més de 20.000. Juntament amb el seu amic Francis Bacon -van posar mútuament l’un per a l’altre-, Hockney és el segon artista que veu com la Tate Britain es rendeix als seus peus per segona vegada. En aquest cas, amb l’antològica més gran que se li ha dedicat mai, que es podrà visitar fins al 27 de maig.

Amb més de 200 obres en tota mena de formats, suports i estils -algunes són les més icòniques del seu art dels anys 60 i 70-, l’exposició repassa sis dècades de feina ininterrompuda amb uns altíssims nivells de productivitat. Una feina que Hockney, que farà 80 anys el dia 9 de juliol, manté quotidianament.

D’acord amb les informacions del comissari en cap de la mostra, Chris Stephens, revelades el dia de la presentació a la premsa internacional, Hockney continua pintant en la reclusió que s’ha autoimposat al seu domicili de Hollywood Hills, en part per la sordesa que pateix i en part perquè s’adona plenament de la pròpia mortalitat. “Treballa sense parar. És extraordinari. És l’únic que fa. S’aixeca, treballa i se’n va al llit i veu pel·lícules”, assegurava.

Viatge personal

La mostra estableix un relat que va d’un introspectiu autoretrat fet de ben jove (1954) quan encara era estudiant de secundària a Bradford, on va néixer en el si d’una família de classe treballadora, fins a exercicis o dibuixos del seu pas per l’Escola de Pintura del Royal College de Londres, on va estudiar a la dècada dels 50; de les piscines, els dobles retrats fets a Los Angeles, als escenaris naturals de Califòrnia, on ha viscut bona part de la seva vida i on va tornar el 2015 després d’anys de retrobament amb l’Anglaterra natal. L’exposició testimonia no només els seus interessos habituals -la quotidianitat de la vida domèstica, els personatges que tracta o els paisatges que veu i recorre-, sinó també una evolució contínua que no s’ha aturat i que encara l’angoixa. “Sento urgència per fer coses. Sé que tinc un temps limitat i penso sovint quant me’n queda. No vull viatjar més. Vull quedar-me al meu estudi i pintar”, assegura en declaracions difoses com a part del material divulgatiu de l’exposició de la Tate.

Durant els últims deu anys, potser la urgència per “fer coses”, o per experimentar i per trencar la barrera de les dues dimensions per representar una realitat que és sempre en 3D, l’ha dut a provar format i formes a partir d’un dibuix en iPad, o d’una gravació de vídeo; o a partir d’imatges captades amb un iPhone. El que als anys 80 feia amb la Polaroid o amb una màquina fotogràfica convencional, produint collages com el famós Pearblossom highway, ara ho far amb el mòbil. El resultat, però, sembla més aviat poc original.

De fet, no són aquests els treballs més significatius de Hockney. Tampoc els que li han reportat la fama mundial com a artista clau del pop i del postmodernisme, menys encara com a activista i defensor dels drets dels homosexuals. La mostra es concentra en dotze sales, però són la número quatre ( Bany de sol) i la cinc ( Cap al naturalisme) les que apleguen les obres més conegudes. En la número quatre destaquen Peter sortint de la piscina de Nick (1966) i L’habitació, Tarzana (1967). Aquest últim, un home adult estirat bocaterrosa sobre un llit, despullat de cintura cap a baix i amb uns mitjons blancs, és delicadament eròtic. Està datat el mateix any en què es va despenalitzar l’homosexualitat al Regne Unit. Tota una declaració de principis, que també va dur posteriorment a programes de televisió.

Dobles retrats

En la cinquena estança es troben els igualment famosos dobles retrats, definits per una “tendència al naturalisme en la representació de la figura humana”, segons Chris Stephens. Entre d’altres, el del novel·lista Christopher Isherwood i el seu company Don Bachardy; el dels seus pares, o el dels col·leccionistes Fred i Marcia Weisman. Per sobre de tot, però, emergeix el Retrat d’un artista (piscina amb dues figures), probablement el quadre més famós i alhora més estudiat de Hockney, des que el 1973 es va fer el documental A bigger splash, que descriu el procés de ruptura sentimental de l’artista amb el seu company, Peter Schlesinger (la figura dreta del quadre), cosa que el va sumir en la depressió i que el va tenir uns mesos sense poder pintar. El film pren com a títol una altra de les més famoses obres de Hockney, que també es pot contemplar a la sala 4.

]

L’exposició segueix un ordre cronològic. Aquesta disposició permet copsar totes les edats que ha travessat Hockney. Des de les ja apuntades formes planes de les piscines o els edificis de Los Angeles fins a les grans fotografies i composicions de paisatges a partir de fragments fotogràfics, el que Stephens anomena “el postcubisme” dels anys 80 i 90. La intensificació dels colors, dels pastels dels 60 als molt més intensos de l’actualitat, és una altra de les aportacions de la mostra. Potser l’exemple rotund són tres de les teles més recents: Jardí amb una terrassa blava (2015), Jardí #3 i Dos testos a la terrassa, les dues últimes del 2016.

Hockney ha afirmat al comissari Stephens que l’exposició és un cop d’ull a tota una vida. “Espero que la gent gaudeixi, com jo, veient com les arrels del meu nou i més recent art es poden resseguir en el passat”. En efecte, és així. Els quadres del 2015 i el 2016 emparenten en formes i colors amb un de clàssic del 2000, Pujant per Garrowby Hill (a la sala 9). I aquest encara connecta amb el famós paisatge Mulholland Drive: camí de l’estudi (1980), una absència injustificada d’una exposició que més endavant es veurà a París i Nova York.