AUDIOVISUAL

David Trueba i Jorge Sanz: "En un dels moments més durs de la meva vida, el David va decidir ajudar-me"

Cinc anys després de crear la sèrie '¿Qué fue de Jorge Sanz?', tornen a recrear en clau humorística la vida de l'actor

Cinc anys després de crear la sèrie ¿Qué fue de Jorge Sanz?, David Trueba i Jorge Sanz han tornat a recrear en clau humorística la vida de l’actor en un episodi especial que ahir van presentar a la Filmoteca, dins del cicle Més enllà del mirall.

Com us vau conèixer?

David Trueba : En l’estrena d’ El año de las luces. Però ens vam començar a tractar en la presentació a Sant Sebastià de Si te dicen que caí, que, per cert, no va ser gaire ben rebuda. A la tarda ens vam tornar a trobar en una festa, vam fer grupet i la nit es va allargar. Allò va ser la pista d’enlairament de la nostra amistat fins al rodatge de Belle Époque, que és un dels cims de les nostres vides. La pel·lícula es rodava als afores de Lisboa i jo tenia un R5 i el carnet de conduir, que m’havia tret feia poquíssim, així que el Jorge i els altres em necessitaven. Cada nit, quan acabava el rodatge, els joves desapareixíem i no tornàvem fins al matí següent. I així es forgen grans amistats.

Sobretot amb els de maquillatge, que han de dissimular les ulleres.

Jorge Sanz : No, perquè érem joves. Increïblement, després de sortir de festa, lluíem tots una cara estupenda. I si a més havies culminat, tenies una cara de relaxament total.

David Trueba : De vegades sortíem a ballar per locals portuaris de Lisboa, plens de mafiosos i negres enormes. Hi arribàvem de matinada i el Jorge i jo ens instal·làvem a la barra, però Maribel Verdú, Ariadna Gil i Penélope Cruz es posaven a ballar al mig de la pista i sempre acabaven envoltades per 40 homenots, mentre el Jorge i jo ens miràvem i dèiem: “Ens maten”. Perquè esclar, si passava alguna cosa havíem d’intentar defensar-les. I si ara són guapes, no et pots imaginar com eren fa 20 anys. Es feia un passadís quan entraven. Després, al cotxe, les renyàvem, sobretot la Penélope, que era la més jove. “Penélope, per favor, quan et vegis envoltada de 50 paios, no ballis així, balla una mica més decorosa” [rialles]. Però és en els moments més durs que es fan les amistats.

A l’últim ¿Qué fue de Jorge Sanz? , al Jorge li donen una patada a l’entrecuix, el fuetegen amb una fusta, el titllen de galant decadent i vella glòria i, a més, l’humilien pel físic i la falta de talent. Què t’ha fet el Jorge perquè el tractis així?

D.T. : Res! És un retrat de la realitat.

J.S. : Els amics són així, et coneixen a fons [riu]. Però en els pitjors moments és quan saps qui és amic teu i qui no. ¿Qué fue de Jorge Sanz? va sorgir en un dels moments més durs de la meva carrera i la meva vida personal perquè el David va decidir ajudar-me, sense demanar-li res.

D.T. : La sèrie també neix de la relació problemàtica que hi ha entre el públic i les figures. El públic sol ser molt cruel, però no és conscient de la seva crueltat. S’enamora d’un actor i després el traeix. Jo he vist com les noies portaven les carpetes plenes de fotos del Jorge o com trucaven al timbre de casa, però també com li van girar l’esquena després. Sempre li dic: “¿Te’n recordes quan trucaven al timbre per anar-se’n al llit amb tu i no perquè tens el cotxe mal aparcat?” [Rialles.]

És fàcil caure en la neurosi quan la carrera depèn tant de caure bé. “El món no està en contra teu”, fa repetir als actors una psicòloga.

J.S. : És molt habitual entre els actors pensar que no treballes per culpa d’una mà negra. Però no hi ha confabulacions, la fama és circular. Joan Manuel Serrat m’ho va explicar fa anys: primer estàs a dalt de tot i després vas caient i caient i la vida et passa pel damunt fins que, a poc a poc, et tornen a redescobrir. Això sí, sempre que no hagis anat al darrere de la fama i t’hagis limitat a fer la teva feina tan bé com podies.

Tu has hagut de reinventar-te més d’una vegada i de dues.

J.S. : Sí, jo era un nen fotogènic que funcionava bé davant la càmera però ningú sabia si podria fer personatges de púber quan creixés. Després em va tocar fer de galant, ara de pallasso... I sempre ha passat tot molt ràpid. En un any vaig passar de ser el nen dels rodatges a ser l’avi. Abans si coincidia amb algú en una pel·lícula li explicava els embolics i els rotllos; ara parlem dels problemes de salut, les pastilles que prenc...

Fer la sèrie ha sigut terapèutic?

J.S. : I tant. Ja és catàrtic parlar de tot això amb els teus amics. Però fer-ho de cara al públic és molt saludable. Al principi costa, però després de vèncer una sèrie de pudors, acaba creant addicció. Ara cada cop m’agrada més que em maltractin.

D.T. : En general, la gent del món mediàtic intenta mostrar el seu costat més positiu i poderós. Ningú vol mostrar la debilitat en públic, perquè pensen que se’ls girarà en contra. Així que la gent creu que a tothom li van bé les coses, però en realitat es pateix molt.

J.S. : La fragilitat dels actors és bestial, perquè depenem de l’apreci del públic, però el públic va per tendències. “Aquest ja està gran”, “¿Un altre cop aquest?”, “¿Que només actuen Maribel Verdú i Jorge Sanz?”

Com seria el David d’una hipotètica ¿Qué fue de David Trueba ?

D.T. : Ridícul, amb totes les misèries al descobert. Tinc clar una història que apareixeria. Fa uns anys, quan Guardiola entrenava el Barcelona, un taxista es va girar i em va dir: “Vostè... Vostè és... l’amic de Guardiola!” I jo vaig respondre: “Doncs mira, sí. M’he passat mitja vida sent el germà de Fernando Trueba, després el marit d’Ariadna Gil i ara sóc l’amic de Guardiola”.

Més continguts de