LITERATURA

Dones que es van atrevir a viatjar

‘Viatgeres i escriptores’ recull deu autores que van anar a contracorrent

Gertrude Bell (1868-1926) va viatjar el gener del 1914 a l’oasi de Hail, una part aleshores gens documentada del nord de l’Aràbia Saudita. No era el primer viatge de l’exploradora britànica al Pròxim Orient, però aquell territori era força complicat pels enfrontaments entre les tribus. Les autoritats britàniques li van negar qualsevol tipus de protecció i les turques li van fer firmar un document en què les alliberava de qualsevol responsabilitat. Ella no tenia por. “Tothom s’espanta, excepte jo, que no tinc res important a perdre”, va escriure el 20 de gener del 1914.

Bell, que viatjava amb totes les seves pertinències pels deserts, va ser una negociadora eficaç que va saber relacionar-se amb els xeics locals i els funcionaris britànics, va traçar fronteres als mapes i va preparar Faisal I de l’Iraq per ser rei. “No se li ha fet justícia. Va ser tant o més important que Lawrence d’Aràbia, de qui va ser sòcia, però no se la coneix”, diu Pilar Godayol, autora de Viatgeres i escriptores (Eumo Editorial).

Godayol (Manlleu, 1968) reuneix en el llibre deu dones, des del segle XVII fins a finals del XX, que es van atrevir a viatjar i van escriure les seves experiències. Algunes ho van fer soles i Godayol creu que els seus llibres de viatges són diferents dels escrits pels homes. “Els homes acostumen a escriure sobre grans gestes. Elles, en canvi, busquen les petites històries, i es col·loquen molt més al lloc de l’altre, interactuen, empatitzen més i escurcen les distàncies”, explica. Per exemple, Mary Wortley Montagu (1689-1762) va viatjar a Constantinoble, on havien enviat el seu marit com a ambaixador. “S’integra tant com pot, es disfressa i se’n va sola al mercat. Té curiositat per saber més coses dels altres”, diu Godayol. Fins i tot, d’amagat del seu marit, confia en la medicina local per salvar el seu fill.

Moltes d’aquestes dones no pateixen d’etnocentrisme perquè es qüestionen que el seu món sigui el millor. Mary Kingsley (1862-1900) va ser una exploradora fascinada per l’Àfrica. Va criticar obertament la política colonial britànica, el racisme i l’europeïtzació de les comunitats africanes. Va defensar la poligàmia i va acceptar el canibalisme. Tenia una ploma irònica: “L’Àfrica em divertí, fou amable i científicament interessant, i no volgué matar-me d’entrada”, va escriure. No totes les escriptores van triar llocs fora d’Europa. Iekaterina Dàixkova (1743-1810) va viatjar a les corts europees per informar Caterina la Gran de Rússia sobre què feien i com vivien mandataris, nobles, intel·lectuals i artistes. Política, escriptora i lingüista, entre moltes altres coses, Dàixkova va supervisar l’edició del primer diccionari de la llengua russa. De Pere I va escriure: “Tenia enginy, energia i zel per millorar, però la completa manca d’educació li fomentava desbocades passions que li feien trontollar la raó; de ràpid temperament, brutal i dèspota, tractava tothom com a esclaus”. Edith Wharton (1862-1937) va viatjar al front francès durant la Primera Guerra Mundial i en va escriure articles per a la revista Scribner’s Magazine.

Montserrat Roig a Leningrad

Godayol també recull les experiències de l’escriptora catalana Aurora Bertrana (1892-1974), que va viatjar per Oceania i va tocar el violoncel amb la primera orquestra de jazz femenina d’Europa. Tanca el llibre el viatge que va fer a Leningrad Montserrat Roig (1946-1991) per recollir testimonis del setge que va viure la ciutat durant la Segona Guerra Mundial.

Una de les peculiaritats de les autores que aplega Godayol és que els viatges les transformen: “Canvien, perquè viatjar i escriure és sortir d’un mateix, i això ho fan evident. Viatgen per trobar la cambra pròpia que reivindicava Virginia Woolf. Una cambra que és a fora perquè a casa s’ofeguen”.

Més continguts de