Cinema

Emma Suárez: “Les escenes de sexe sempre són incòmodes”

L'actriu madrilenya presenta al BCN Film Fest el drama 'Una ventana al mar'

Els Goya per Julieta i La propera pell van rellançar la carrera d'una Emma Suárez (Madrid, 1964) que viu la maduresa com a actriu alternant incursions en gèneres poc habituals en la seva filmografia com el policíac de 70 binladens amb drames canònics com Una ventana al mar, que contempla el buit existencial d'una dona malalta de càncer que en la recta final de la seva vida descobreix l'amor i una certa pau a l'illa grega de Nísiros. Dirigida per Miguel Ángel Jiménez, la pel·lícula es presenta al BCN Film Fest.

Com has passat el confinament?

A casa, molt tranquil·la i amb els meus fills. He sigut molt conscient del privilegi que representa tenir una casa amb espai, lluminosa i amb dues habitacions per als meus fills. No deixava de pensar en la gent que viu en quatre metres quadrats o en situacions personals difícils, en males relacions de parella. Però per mi ha sigut una aturada necessària. Portava molt de temps sense parar de treballar: venia de rodar a Galícia amb Gracia Querejeta i la sèrie Néboa. Així que per mi ha sigut un temps de reflexió, una presa de consciència. I tinc la sensació que, per a molta gent, el confinament ha sigut una cosa positiva. No ens canviarà la vida, però potser ens ajuda a ser més conscients dels altres.

El teu personatge a Una ventana al mar, la María, lamenta al principi de la pel·lícula no haver viscut la vida que volia per covardia, per no haver-se atrevit. En la teva carrera, ¿tu has sigut més de no atrevir-te o de llançar-t'hi?

Soc una persona curiosa i m'estimula fer coses que em fan por. La por és un aliat, un còmplice que m'ajuda a fer coses. Em puc equivocar i estimbar-me, però soc més una persona en moviment que una observadora, necessito implicar-me. Funciono molt per la intuïció i, per exemple, llegint un guió em deixo portar més per l'instint que la raó a l'hora de voler fer una pel·lícula. De vegades és la història, de vegades és el director... La història d' Una ventana al mar em va agradar, però va ser quan vaig conèixer el director, Miguel Ángel Jiménez, que vaig saber que volia treballar amb ell: és el tipus de persona que m'agrada, un cineasta vocacional.

Emma Suárez: “És estúpid voler fer als 50 anys un paper de 25“

Les escenes de sexe d' Una ventana al mar estan carregades de tendresa i fragilitat. Amb el temps, ¿canvia la manera en què t'enfrontes a aquestes escenes? ¿Et sents més segura i còmoda?

Seguretat i comoditat no serien les paraules que faria servir. En aquestes escenes és molt important l'entorn i cada situació és diferent. Però les escenes de sexe sempre són incòmodes. Això no ha canviat, el que passa és que en els personatges que m'arriben ara que tinc una edat hi ha menys escenes de sexe. Ara, que et sentis còmoda potser no té a veure amb tu sinó amb el que et projecta una altra persona. Els actors treballem amb les emocions i durant un rodatge som molt vulnerables al que succeïx al nostre voltant. Aquí és molt important la figura del director, la confiança que et dona i el respecte que es crea en el plató.

Fa poc, Yolanda Ramos va trencar un tabú del món del cinema: no parlar malament dels directors amb qui has treballat. Ella va carregar contra Pedro Almodóvar. ¿Tu t'has hagut de mossegar molt la llengua per no perjudicar la teva carrera?

A veure, sí que he hagut de mossegar-me la llengua, perquè si et compromets amb un projecte ho fas fins al final. I pots trobar-te situacions complicades però això no ha d'interferir en la teva feina, perquè quan l'espectador seu a la butaca no vol saber si aquell dia estaves malament, vol veure la pel·lícula. Ara, quan jo em trobo situacions injustes protesto, i tant que sí. Però no de qualsevol manera, no ens hem de tornar bojos. Cal trobar el camí adequat i queixar-se a qui has de queixar-te. En el fons el cinema és molt jeràrquic.

De les teves pel·lícules, em vas dir un dia, la favorita del teu fill era 70 binladens. Ell volia que fessis més cinema d'acció i, justament, aquest any has fet de policia a la sèrie Néboa. ¿Et veus convertida en estrella madura del thriller, a l'estil de José Coronado?

No m'importaria gens fer una mica de Gena Rowlands. Són papers que còmodes no són, però et confesso que m'agrada manar. Això sí, el meu fill encara no ha vist Néboa.

Quan vas començar a treballar, el cinema espanyol era un món bàsicament masculí. ¿Vas haver de suportar moltes situacions d'assetjament? En aquest sentit, ¿ha canviat el cinema espanyol?

Ha canviat molt. Jo ara soc una dona adulta i aquestes coses els passen a les persones més vulnerables. Però si miro enrere... Era molt jove quan vaig començar, una adolescent. Vaig percebre algunes coses, però no em va tocar viure situacions límit. Sí que em van passar algunes coses, però van ser de nena: jugant amb els meus germans a la plaça, un dia se'm va acostar un senyor i em va arraconar contra la paret fins que una senyora va donar-li un cop de peu al cul i ell va fugir cames ajudeu-me. I són coses que continuen passant. Tinc una filla de 15 anys i la veritat és que el tema em preocupa.