Txell Feixas: “El món àrab viu una revolució femenina, però està silenciada pels estereotips”

'Dones valentes', de la corresponsal de TV3 a Beirut, ha sigut un dels èxits del Sant Jordi confinat

Txell Feixas (Mediona, 1979), és els ulls i veu de TV3 i Catalunya Ràdio al Pròxim Orient. Des de la corresponsalia de Beirut ha escrit Dones valentes (Ara Llibres), un recull d'històries de dones de la regió que donen testimoni d'una lluita soterrada per l'alliberament.

Un llibre sobre les dones al Pròxim Orient al capdamunt de les llistes d'aquest Sant Jordi tan estrany. Sorpresa?

Estic molt sorpresa que estigui en les llistes dels “més encarregats” en aquest Sant Jordi virtual. Em fa feliç comprovar que, al contrari del que es pensa moltes vegades, a la gent li interessa obrir focus i mirada, perquè al final ni el Pròxim Orient cau tan lluny, ni les dones que hi viuen són tan diferents: només canvien les circumstàncies. Això ens ha d’encoratjar a continuar fent de gota malaia, explicant què passa en aquests racons de món.

Aquest any has explicat les protestes a l’Iraq i al Líban, la guerra al kurdistan sirià… La cobertura de TV3 al Pròxim Orient no té res a envejar a cap televisió estatal. Per què és important que TV3 tingui una corresponsalia a Beirut?

Perquè sabem què pot voler dir beure només d’informacions d’agències internacionals, amb els seus biaixos i productes mig elaborats. En canvi posar la mirada i la sensibilitat d’algú que ens expliqui, des dels ulls de la nostra societat i sabent amb què podem empatitzar, què passa en altres llocs del món és important. Es tracta d'escoltar, no jutjar, i explicar sense ser tu el protagonista. I tenim un retorn molt bo de l'audiència.

Sembla que hi ha un lligam de la gent de Catalunya amb la regió, des del No a la Guerra, amb la invasió de l’Iraq del 2003, fins al Volem acollir del 2015, per citar dos moments.

Estem molt a prop geogràficament i és cert que la societat catalana és més receptiva a la realitat del Pròxim Orient, perquè som conscients que ens hi connecten moltes coses.

A Beirut tens la guerra de Síria a tocar, però a la nit te’n podies anar a una discoteca.

Beirut és la capital de les contradiccions. Moltes nits te’n vas a dormir amb un nus a la gola, perquè comences retratant com les refugiades sirianes sobreviuen al carrer com a caps de família, continues explicant la fallida en què ha entrat el Líban, on la gent se suïcida perquè no pot alimentar els seus fills, després veus com massacren els manifestants a l’Iraq, i a la nit te’n vas a sopar. Has d’aprendre a sobreviure amb això.

Quin és el teu truc?

La música i llegir són bones teràpies. Intento llegir novel·les, perquè tendeixes a llegir només assaig periodístic sobre la regió. I després sobretot és bàsica la xarxa personal que tens al voltant: l’equip amb qui treballo al Líban (amb l’Oriol Andrés i el Tariq Saleh), que és la família triada, per a mi és un puntal, com ho són també el Tomàs Alcoverro i tots els periodistes catalans i espanyols. I també la meva xarxa a Catalunya, que és com un bàlsam diari.

La situació de la dona al Pròxim Orient és terrorífica, com descrius al llibre. Però tu retrates exemples de revolta. Tens esperança?

L’objectiu del llibre era no retratar víctimes, sinó supervivents. Són dones que quan et parlen t’expliquen un país o una guerra amb paraules, amb sentiments, amb llàgrimes o amb plors, sense arguments geopolítics i sense pretendre erigir-se com a protagonistes, com fan molts homes. Són històries de resiliència. No se t’apropen per generar pena, ni condescendència.

Però les veiem poc als mitjans.

El món àrab està vivint una revolta femenina i feminista històrica, però és molt poc mediàtica pels estereotips que encara tenim. Jo havia treballat deu anys fent informació econòmica a Madrid i vaig anar a Beirut carregada d’estereotips, però la realitat m’ha passat per sobre. Al Líban he vist manifestacions de dones contra el sistema polític i contra el patriarcat. Han après la lliçó a les primaveres àrabs: van sortir al carrer a cridar per la revolució, sovint colze a colze amb el homes, però quan tornaven a casa la revolució no hi era per enlloc. Ara volen la revolució al sistema polític i també a cada casa. Saben aprendre de les derrotes.

Què podem aprendre de les dones al Pròxim Orient?

No voldria que el llibre servís per dir “doncs aquí no estem tan malament”. Perquè el que passa amb les dones a casa nostra és més greu, ja que aquí podem repensar-nos. Al Pròxim Orient hi ha un feminisme de supervivència, i a casa nostra és de consciència. Llegint el llibre se’t passen les ganes de donar lliçons de res.

I el jovent és protagonista.

S’han empoderat. La connectivitat i la formació han fet que els règims de la regió no puguin seguir criminalitzant el feminisme com un enemic, com si fos una herència del colonialisme, una influència d’occident. I per a la joventut s’ha acabat amb “l’ara no toca”.

Però tu retrates uns nivells de violència brutal contra les dones. D’on treuen la força?

Algunes de les dones que surten al llibre són feministes sense saber-ho, perquè al final es rebel·len perquè no volen morir, no volen que les peguin, no volen que les casin amb qui les ha violat. Viuen una realitat insostenible i saben que potser si es rebel·len les mataran, però que si no ho fan segur que acaben mortes.