ENTREVISTA

“Els grans poders econòmics s’adapten a tots els règims, fins i tot al nazisme”

Entrevista a Éric Vuillard, autor de ‘L’ordre del dia’ i guanyador del premi Goncourt

Éric Vuillard (Lió, 1968) utilitza la literatura com una lent que aporta nitidesa a alguns episodis de la història. Si l’historiador sempre ha de recórrer als documents, Vuillard vol explicar els detalls que s’escapen dels papers. Allò que no encaixa, les notes que desentonen. No amaga que ell és l’autor i el narrador, i que aporta el seu punt de vista. A L’ordre del dia (Edicions 62 / Tusquets) explica a través de converses (no són fictícies) i fotografies poc conegudes el que va passar just abans de l’Anschluss, l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi. El llibre, guanyador del premi Goncourt, és inquietant no tan sols per tot allò que pot interpretar el lector, sinó perquè fa inevitable pensar en el present.

La primera imatge del llibre explica moltes coses. És un dilluns del 1933 i un grup de 24 empresaris es reuneixen a porta tancada al Reichstag amb Hitler i Goering, que necessiten finançament per fer realitat el seu somni i guanyar les eleccions. Els empresaris complauen els dos dirigents nazis. “Es diuen BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken”, escriu Vuillard. “Són els nostres cotxes, les nostres rentadores, els nostres productes de neteja, les nostres ràdios despertador, l’assegurança de la nostra llar, la pila del nostre rellotge. Són aquí, pertot arreu, en forma de coses. El nostre dia a dia és el seu”. I l’escriptor conclou: “I s’estan allà impassibles, com vint-i-quatre calculadores a les portes de l’Infern”.

La història és la primera matèria d’aquest escriptor, que defensa que la literatura sempre ha de ser compromesa. A Conquistadors explorava la caiguda dels inques, a Tristeza de la tierra (Errata Naturae) narrava la conquesta de l’oest a través de Buffalo Bill, Congo s’inspirava en l’expansió colonial i 14 Juillet se centrava en la presa de la Bastilla. També ha dirigit les pel·lícules L’homme qui marche i Mateo Falcone.

A L’ordre del dia diu que cap relat és innocent. Vostè escull determinats diàlegs, escenes concretes. Amb quina intenció?

No hi ha relat, ni imatge, ni història que sigui neutra ni aïllada de la societat. Molt sovint la literatura apareix com una activitat innocent vinculada a la imaginació. Però mai ho és. La tria i el muntatge són conscients. Com escric és com entenc els documents històrics que tinc al davant, i amb la literatura busco una visió més precisa i més nítida del que va passar. Crec que l’escriptura ha d’ajudar a explicar els fets, fer-los més clars.

La tria que fa dona una visió de la història molt poc èpica i una imatge dels seus protagonistes força mediocre.

Quan abordem els protagonistes reals, a través dels llibres i els documents, hi ha una impressió de seriositat. És perquè hi ha una distància i pel vocabulari jurídic i polític que neutralitza totes les coses ridícules. En canvi, la nostra experiència quotidiana és molt diferent. Ho és també el discurs polític, perquè sempre hi ha una escenificació, una falsedat. Amb la literatura pots rescatar aquest component ridícul.

¿La literatura fa un retrat més fidedigne de certs moments de la història?

Història i literatura tenen el mateix objectiu però utilitzen recursos diferents. La història s’ha d’encarar als documents, la prova tangible. Però als documents sempre se’ls escapa alguna cosa. Al llibre explico una necrològica que es va publicar el 12 de març del 1938 al Neue Freie Presse sobre el suïcidi de quatre jueus. La necrològica acaba dient: “Es desconeixen els motius del seu acte”. És fals, insuficient, amaga informació. La història es queda amb aquest document, la literatura pot anar molt més enllà. Ser més sensible.

Diu que aquell suïcidi va ser en realitat un crim i parla del dolor com una cosa col·lectiva.

Quan vaig llegir la frase del periodista, “es desconeixen els motius del seu acte”, em va venir un gran malestar perquè és una falsedat que fereix. En vaig buscar més informació i vaig descobrir que a Àustria, just abans de l’Anschluss, hi va haver més de mil set-cents suïcidis en una sola setmana. No em puc posar en el lloc dels testimonis de la Xoà. No puc explicar la guerra perquè els registres literaris són massa problemàtics. Amb aquesta necrològica, en canvi, puc explicar moltes coses. Faig una ficció mínima sobre la mort de quatre persones que representen un drama col·lectiu.

Com s’ha documentat per reproduir les converses?

Cap diàleg és inventat. La literatura explica la història a partir dels diàlegs reals, però des del punt de vista de les notes que desentonen. Una d’aquestes notes que desentonen és quan Hitler demana a Schuschnigg [el dictador que va governar Àustria del 1934 al 1938] que firmi l’acord per a l’ocupació. Schuschnigg el firma però diu a Hitler que no servirà i utilitza com a argument la Constitució. És curiós que un dictador es refugiï en el dret constitucional.

Al llibre denuncia moltes coses. L’abús de poder, la injustícia, la indiferència del món, la ineptitud dels polítics...

L’objectiu de la literatura sempre ha de ser la realitat. Escriure sense tenir en compte les greus desigualtats o la concentració del poder econòmic és escriure per a un altre món, és fer folklore. La concentració del poder econòmic ens afecta a tots. Sovint ens diuen que les empreses van fer el que van poder contra el nazisme i, per una altra banda, que el capitalisme porta al feixisme. No és una cosa ni una altra. És molt pitjor. Els poders econòmics s’adapten a tots els règims, fins i tot al nazisme. I sobreviuen. El que és interessant i preocupant és que creixen sense cap contrapoder i la literatura ha de poder dir-ne alguna cosa.

Per què l’Anschluss?

Parlo de l’Anschluss però també de moltes altres coses. De la reunió dels empresaris, del dinar entre Ribbentrop i Chamberlain, de la conversa entre Ribbentrop i Goering, del Hollywood Custom Palace... Són una sèrie d’esdeveniments que mostren una cosa que pot tenir diferents noms. Pot començar amb la connivència, després hi ha un compromís, més tard corrupció. Àustria estava sota la dictadura de Schuschnigg, que va liquidar els sindicalistes, la llibertat de premsa... És un poble ferit i purgat. L’ocupació d’Àustria no és la tirania contra la llibertat, sinó dues dictadures que s’enfronten. Vaig escriure el llibre fa dos anys, en un context de pèrdua de llibertat i d’augment de les desigualtats. Cada vegada les condicions de vida de la classe mitjana són més dures, hi ha una sola ideologia, i en aquest context és més probable que sorgeixin règims autoritaris.

Més continguts de