BarcelonaHi ha una llarga tradició d’escriptors a qui la literatura ha distanciat del món (i els ha obligat, de vegades, a passar pel psiquiàtric). La llista d’autors que han adoptat una llengua diferent de la materna per expressar-se és encara més nombrosa. Los palimpsestos, d’Aleksandra Lun -segon títol de la col·lecció Micra de l’editorial Minúscula-, barreja les dues premisses i en treu una novel·la breu que sota una capa lluent d’humor amaga reflexions sobre la literatura. “Nabokov diu que el veritable passaport d’un escriptor és el seu art -diu l’autora en un català perfecte: entre el 1999 i el 2010 va viure a Girona i Barcelona-. Un cop creues la frontera del teu país et converteixes en un estereotip del lloc on véns. La integració sempre és complicada, i quan escrius en una altra llengua pot passar que se’t vegi com un intrús o com un traïdor. O que des del país d’origen t’atribueixin un sentiment de culpabilitat, com es pot llegir en algunes biografies de Joseph Conrad”.
A Los palimpsestos, Lun escriu des del punt de vista de Czesław Przesnicki. L’autor polonès està tancat en un manicomi a Bèlgica per seguir la “teràpia bartlebiana de reinserció lingüística”. Tots els pacients del centre han comès la bogeria d’escriure llibres en llengües estrangeres a la del seu país d’origen i cal que tornin a la llengua materna. Przesnicki va optar per l’antàrtic a Wampir, del qual va vendre sis exemplars. Dos d’ells van ser retornats: un fins i tot va rebre una denúncia. L’escriptor és expulsat del país i ha de fer penitència psiquiàtrica en un lloc on el temps flueix d’una altra manera: encara que el llibre transcorri en l’actualitat, Przesnicki manté interessants diàlegs amb Emil Cioran, Agota Kristof, Samuel Beckett, Karen Blixen i Jerzy Kosinski. Aquest últim diu: “Si escrigués en la meva llengua materna, el que escric es tornaria particular. Escric en la meva llengua madrastra perquè sigui universal”. Cadascun dels autors ha trobat les seves pròpies raons per canviar de llengua. “Totes les opcions em semblen legítimes -diu Lun-. El que es desprèn de Los palimpsestos és que un escriptor hauria de ser lliure d’escollir el que escriu i en quina llengua”.
L’autora, que actualment es dedica a la traducció al polonès de les sis llengües que domina -francès, català, castellà, anglès, romanès i italià-, també va fer el pas de crear-se una nova identitat literària. Escriu en castellà des de Bèlgica, i no descarta provar una altra llengua en futurs llibres. ¿Li agrada sentir-se indefensa? ¿Agafar el diccionari constantment? “La incomoditat i la indefensió no em semblen males opcions a l’hora d’escriure”, diu.
Teixir la vida de literatura
El llibre està recorregut per un sentit de l’humor que Lun porta incorporat: “És complicat parlar de coses importants sense ironia. Et permet anar més enllà”. És una novel·la que col·loca la literatura al centre del llibre i que pot interessar molt als seguidors de Vila-Matas, Calvino i Aira. “Quan escrius vius més intensament -explica- la vida es teixeix de literatura i viceversa”. Los palimpsestos també reflexiona sobre l’Europa de la Segona Guerra Mundial i sobre el passat comunista dels països de l’Est.
