Publicitat
Publicitat

‘Estiu 1993’, el llarg camí d’una nena fins a les llàgrimes

La debutant Carla Simón estrena a Berlín una pel·lícula inspirada en la seva pròpia història familiar

“I tu per què no plores?”, li etziba un nen a la Frida mentre juguen. La nena es queda parada i no respon, perquè als 6 anys no saps com explicar que encara no has processat la mort de la teva mare. Que una cosa és saber que no tornaràs a veure-la i una altra gestionar les emocions.

La Frida és la protagonista d’ Estiu 1993, que avui s’estrena al Festival de Berlín, però també és Carla Simón, la directora del film, ja que relata la seva pròpia història quan als 6 anys, després de perdre la mare i quedar-se òrfena, va anar a viure amb els tiets i la cosina, que a partir d’aleshores passarien a ser pares i germana. Un petit canvi semàntic, però un terratrèmol intern. “Quan a un nen se li mor la mare tendim a compadir-lo i pensar que no se’n sortirà -diu Simón-. Però els nens són molt forts, més del que ens pensem, i miren endavant. Hi havia el procés d’acceptar la mort de la mare, esclar, però a mi el que més em va costar va ser encaixar en una nova família. Jo no havia tingut mai pare, perquè el meu havia mort quan jo era molt petita, i ara de sobte tenia un pare i una germana petita. Era una situació molt complicada per a mi”.

Estiu 1993 es presenta a Generation, una secció de la Berlinale plena de petites joies com aquest film delicat i emocionant, un viatge al món de la infantesa marcat per la sensibilitat i intel·ligència emocional d’una directora que explica la història que la defineix. “Si no m’hagués passat, no seria la mateixa persona i no estaria fent cinema -diu-. És una història que he explicat mil vegades, tant que ha passat a ser una mena de conte, una llegenda. Però això m’ha ajudat a l’hora de prendre distància per explicar-la en forma de pel·lícula”. Per a Simón, enfrontar-se al relat ha tingut l’al·licient afegit de permetre-li escoltar la història des del punt de vista dels altres personatges. “Jo era molt petita i no tenia ni idea del que passava pel cap dels meus nous pares, així que he tingut moltes converses amb ells -comenta-. I també em van ajudar molt les fotos. Me les vaig mirar tant que, sense voler, ara hi ha plans de la pel·lícula que s’hi assemblen”.

La sida, un tabú

Hi ha una paraula que, sense arribar a pronunciar-se mai, està molt present a Estiu 1993 : sida. “ Jo no vaig saber que els meus pares havien mort de sida fins que vaig tenir 12 anys, així que no vaig sentir cap estigma, però m’han explicat coses”, recorda. En una escena en què la Frida pren mal mentre juga, es veu com la mare d’una altra nena entra en pànic. I fins i tot la mare-tieta de la Frida es posa uns guants per curar-la. “Els meus pares van acceptar el diagnòstic i per a ells el tema estava tancat: jo no tenia la sida i punt, però la por hi era”, explica.

Estiu 1993 també aborda la bretxa generacional entre la generació dels avis, conservadors i religiosos, i la d’uns pares que van abraçar la llibertat de l’època amb resultats de vegades tràgics. Però a diferència d’alguns films fets per fills de pares hippies, el de Simón no traspua ressentiment per haver patit les conseqüències d’aquelles vides al límit, sinó amor i tendresa. De fet, està dedicada a la seva “primera mare”. “Quan vaig descobrir que els meus pares biològics van morir de sida em va caure un mite i em vaig enfadar molt. Em va costar d’acceptar que simplement van tenir mala sort, que no eren males persones”.

Verdaguer i Cusí, generosos

En un film que observa el món a través dels ulls d’una nena, David Verdaguer i Bruna Cusí, que fan dels pares, tenen poc espai per al lluïment però fan una gran feina, sempre al servei del film. “Van ser molt generosos i em van ajudar molt a dirigir les nenes -diu Simón-. Per a ells era un repte actuar amb nens, perquè els nens sempre són de veritat i tu has d’estar a l’altura. Per sort vam fer molts assajos, primer dos mesos jugant els caps de setmana a ser una família i, un cop les nenes ho van entendre, dues setmanes a la Garrotxa assajant les escenes, però sense guió, mai de manera precisa”.

Un càsting “molt complicat” de més de mil nenes

“Quan busques personatges que ja existeixen i que t’han de representar a tu, triar és molt complicat”, confessa Carla Simón. La història d’ Estiu 1993 descansa en bona part a l’esquena de Laia Artigas i Paula Robles, les nenes de sis i quatre anys que interpreten la protagonista i la seva germana. D’elles Simón en treu una actuació convincent i plena de veritat: en pantalla no veiem actrius infantils recitant un text, sinó nenes interaccionant amb el món amb curiositat, desconcert i por. “La directora de càsting va veure prop de mil nenes -diu Simón-. Al final em vaig guiar per la intuïció excepte amb la Paula, que és una nena brutal, l’única de quatre anys que va resistir el càsting i jugava amb nosaltres”.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT