CÒMIC I MEMÒRIA HISTÒRICA

Franco explicat als nens, sense censures i en forma de còmic

Ximo Abadía publica ‘Frank, la increíble historia de una dictadura olvidada’

Molts joves no topen amb Franco ni tan sols a l’institut. Potser no l’estudien a les classes d’història però el seu nom els és familiar. L’estiu passat, Educa 20.20 i Axa van encarregar a GAD3 una enquesta sobre com imaginaven el seu futur els joves espanyols d’entre 16 i 19 anys. La pregunta sobre a qui volien assemblar-se la van respondre 5.800. Els nois van escollir, entre d’altres, Bill Gates, Steve Jobs i Amancio Ortega. Al número 24 de les seves preferències hi apareix Franco (darrere de Fernando Alonso i Florentino Pérez). Segurament, però, cap d’ells voldria assemblar-se al Frank que ha creat l’il·lustrador Ximo Abadía (Alacant, 1983).

El Frank de l’autor alacantí, en la seva obsessió per imposar només quadres i eliminar cercles, triangles i rectangles, bombardeja, afusella, envia milers de persones sota terra i a l’exili, i fa venir un rei a qui ningú havia reclamat. Abadía va decidir crear Frank. La increíble historia de una dictadura olvidada (Dibbuks), un còmic adreçat sobretot al públic infantil però aconsellable per a totes les edats, després d’un viatge a Cambodja. “És un projecte molt personal -explica-. Vaig veure tot el que havien fet els Khmers Rojos i vaig visitar els camps de concentració. Aquí no tenim el que tenen ells per recordar la nostra història. L’únic monument important a Espanya és el Valle de los Caídos, que és feixista. És com si s’haguessin esborrat 40 anys”.

Abadía assegura que ell no va tenir l’oportunitat d’estudiar la dictadura franquista ni a l’escola ni a l’institut. “Em semblava interessant tocar la dictadura, perquè no s’acostuma a explicar als més petits. Preferim les històries boniques i d’aprenentatge. No em sembla just que els més petits creixin sense saber qui va ser Franco, perquè sense saber-ho no podem evolucionar”, diu. Abadía no s’autocensura: al còmic hi apareixen els afusellaments, les fosses o el fet que Franco va escollir el rei com a successor. L’autor opta per relatar la biografia del dictador en forma de sàtira. “Volia mostrar les fosses comunes perquè em sembla molt greu que hàgim normalitzat el que passa amb les fosses i que la justícia espanyola no faci absolutament res. És molt important mostrar la lluita diària dels familiars per recuperar els seus morts”, assegura.

Informar no és adoctrinar

Franco, a diferència de la Segona Guerra Mundial, que és omnipresent a la literatura infantil i juvenil, és pràcticament inexistent. Als anys 80 tímidament es van començar a publicar alguns llibres, sobretot adreçats a públic juvenil, sobre la Guerra Civil. “L’enfocament general és més de condemna de la guerra que de denúncia del feixisme que es revolta contra la democràcia, a diferència dels de la Segona Guerra Mundial”, explica Teresa Colomer, catedràtica de didàctica de la literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona i directora del grup de recerca Gretel sobre les relacions entre lectura, literatura infantil i juvenil actual i educació literària a l’escola obligatòria. Alguns dels pioners a l’hora d’explicar la guerra van ser Juan Farias amb Anys difícils (1985) i Bernardo Atxaga amb Memòries d’una vaca (1991). Més endavant van aparèixer més novel·les també adreçades al públic juvenil com El cant de l’esparver (1997), de Joaquim Carbó, i El rei dels senglars (2003), d’Antoni Garcia Llorca, i L’estrany (2012), de Jordi Sierra i Fabra. Últimament han aparegut llibres com Els tres tambors (2007), de Roser Ros i la il·lustradora Sílvia Cabestany, i Fill de rojo (2008), del pedagog, escriptor i crític literari Joan Portell i l’il·lustrador Ignasi Blanch.

“Com expliques què és una guerra, que és la cosa més incoherent, quan a l’escola defensen que tot se soluciona parlant?”, reflexiona Portell. Remoure el passat no és gens fàcil. “Encara hi ha ferides obertes, hi ha la voluntat d’ocultar certs temes i, a vegades, els que escriuen els currículums escolars són els pares o avis dels protagonistes dels fets”, afegeix l’autor de Fill de rojo. Portell, però, creu que no s’hauria de censurar res. “L’escola ha d’obrir el debat i donar oportunitats als alumnes perquè siguin crítics, ensenyar a fer recerca perquè puguin decidir quin discurs volen construir -explica Portell-. Si no els donem recursos no sabran enfrontar-se a certes coses. Sense eines els deixem orfes davant situacions que no entendran i estem creant persones més vulnerables. Informar no és adoctrinar”, conclou Portell.

Més continguts de