Gemma Humet protesta amb serenitat al disc ‘Encara’

BarcelonaQuan Gemma Humet (Terrassa, 1988) va publicar el disc Si canto enrere (2015), volia explicar qui era. “Parlava molt de mi, de com em vaig anar construint”, recorda. Les coses són diferents a Encara (Satélite K, 2017), l’àlbum que presenta avui al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona (20.30 h). “Ara tenia ganes d’explicar de quina manera veig les coses. És un disc molt més reivindicatiu i compromès. I les lletres van totes cap aquest cantó”, diu. Fins i tot les dues cançons basades en poemes d’Alfonsina Storni i Joana Raspall s’adiuen amb aquest to.

“La quimera és un cant a la utopia”, diu sobre el poema de Storni, a la poesia de la qual va arribar després d’haver cantat moltes vegades Alfonsina y el mar, un tema popularitzat per Mercedes Sosa. De Podries, el poema de Raspall que converteix en cançó, en destaca que sigui poesia infantil i que “les coses estiguin dites tan clares”. “Quan era petita sempre em preguntava per què he nascut aquí. Hauria pogut néixer en qualsevol part del món i tindria una vida completament diferent. Tinc molta sort d’haver nascut on he nascut. A més, si ho lliguem amb tot el que està passant actualment amb la crisi dels refugiats, qui no ens diu que d’aquí uns anys serem nosaltres els que haurem de travessar aquestes fronteres. Per això hi he volgut incloure el poema de Joana Raspall”, explica.

Guerres i memòria

Humet mira el món i la memòria. Aborda temàtiques relacionades amb els refugiats d’avui a Les veus del mar i amb les víctimes dels conflictes passats i presents a Barcelona, març de 1938 i Guerra. “Pel títol sabem que estic parlant del bombardeig del 1938, de la Guerra Civil a Barcelona, però la lletra és extrapolable a qualsevol parella que actualment pot estar vivint això mateix en qualsevol part del món”, diu sobre un tema que lliga memòria històrica i present. “Els meus pares van viure una part de la dictadura, alguns tiets van viure postguerra i els meus avis van viure guerra. És a dir, generacionalment no queda tan enrere”, assegura.

Humet, que canta i toca el piano, transmet la indignació amb una estètica musical serena i menys deutora de les convencions de la cançó d’autor que predominava en el disc anterior. Buscava “una altra sonoritat”, i per això va contactar amb Carles Campi Campón, productor de Jorge Drexler. “Quan vam començar a parlar, em va dir: «Què t’imagines?» I jo buscava crear ambients, atmosferes, i m’era igual si era amb instruments acústics o amb bases electròniques. De fet, hi ha una mica de tot al disc”, explica.

Manen el piano i la veu, però en una producció prou elàstica hi ha espai per a la guitarra de Pau Figueres i, sobretot, per al clarinet de Marcel·lí Bayer. “Ha sigut molt bonic, perquè aquest vent fusta, juntament amb la meva veu, connecta amb la part més mediterrània”, diu Humet, que té clar que “les arrels de cadascú, tant les individuals com les col·lectives, són molt importants”. “Si oblidem les arrels, la cultura se’n va en orris”, conclou.