Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE TEATRE

Un Goldoni sense ‘finezza’

La Biblioteca s’ha convertit en una sensacional taverna veneciana dels anys cinquanta

“Mai no he dibuixat una dona més entabanadora i perillosa”, escrivia Carlo Goldoni per a l’estrena, el 1753, a Venècia de La locandiera. La comèdia mostra la confrontació entre Mirandolina, l’hostalera, a qui tots els hostes pretenen, amb el cavaller de Ripafratta, un misogin que fa ufana de no haver caigut mai en les urpes de l’amor. Mirandolina, picada, decideix seduir-lo. Els dos protagonistes utilitzen una certa esgrima verbal i emocional, mentre que la resta d’hostes són arquetips de l’època (el marquès, el comte i el cambrer) als quals Goldoni ridiculitza. Tot i la declaració de l’autor, Mirandolina és un personatge realment seductor. Una dona intel·ligent que sap el que vol, que defensa la seva llibertat i, sobretot, amb prou gràcia per atrapar l’estupidesa dels homes. Un gran paper que Sergi Belbel va encomanar el 1995 a Laura Conejero en una versió molt austera on ressaltava l’acidesa de la comèdia i el punt de vista irònic sobre el vell món aristocràtic i l’emergent món burgès.

La versió de Pau Carrió es mou en un altre territori. La Biblioteca s’ha convertit en una sensacional taverna veneciana dels anys cinquanta amb taules i estovalles de quadres on els espectadors fins i tot són obsequiats, durant l’entreacte, amb un plat d’excel·lents rigatoni amb salsa de verdures, regat amb vi i aigua, mentre els intèrprets toquen i canten com si fossin en un envelat. Al meu entendre hi ha més encert en la fantàstica ambientació i més seducció en la festa que en el joc teatral, desproveït de l’imprescindible finezza, i en una direcció d’actors poc homogènia.

Laura Aubert ho té tot per ser una bona Miradolina, però l’exageració que presideix tota la funció perjudica el seu joc d’insinuacions i de màscares. Tampoc no veiem el debat, sobretot intern, del cavaller entre resistir-se o caure rendit d’amor. Les caricatures de la resta de personatges aporten només una part de l’humor amb què estan dibuixats en una funció que encara no ha trobat el ritme adequat. I, en una comèdia, el ritme ho és quasi tot.

‘L’hostalera’

Biblioteca de Catalunya, 18 de gener

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT