Grup de Folk torna a cantar a la llibertat

BarcelonaSigui per pocs, per petits o per falta de costum, aquí no fem vida als parcs. Mentre a Londres, que hi plou un de cada tres dies l’any, tenen cultura de passar-hi hores i tota una iconografia pop (del Parklife de Blur, al Beechwood Park dels Zombies), a Barcelona només s’aprofita algun sarau per deixar-s’hi caure. Era el cas d’ahir: el Parc de la Ciutadella acollia una nova edició de la Tamborinada, tradicional festa dedicada a la cultura i el lleure infantil.

El plat estrella era el cinquantè aniversari del Festival de Folk, que va celebrar-se el 23 de maig del 1968, enmig de la flaire revolucionària que arribava de París. En plena hegemonia del pop influït per la British Invasion (Los Brincos, Los Bravos) i la Nova Cançó, que lideraven Serrat, Raimon i Lluís Llach amb la mirada posada en la Chanson (Georges Brassens, Jaques Brel), un grup de joves hippies esparracats es fixaven en els crits de llibertat que sortien de Bob Dylan, Joan Baez, Pete Seeger i altres figures de la cultura folk nord-americana.

Aniversari nostàlgic

Molts dels que van participar en aquell festival, pel qual van passar unes 9.000 persones segons les cròniques de l’època, van retrobar-se ahir en un nou concert. En faltaven dos de fonamentals, per talent, carisma i mística: Xesco Boix i Ovidi Montllor, morts a finals del segle passat, però la resta del Grup de Folk, amb Jaume Arnella al capdavant, eren allà, cantant un Kumbaià d’aquells que podria durar hores (diumenge van ser 10 minuts ben bons). “Som els mateixos que fa cinquanta anys”, deia Arnella abans d’entonar Els macarrons. N’eren menys a sota, un miler de persones congregades que van conviure amb la fauna que omple els diumenges la Ciutadella: guiris amb monocicles elèctrics, pícnics d’equilibristes i joves descamisats plens de tatuatges. També nens, molts nens, que mai dirien que algunes de les cançons que canten a l’escola les va fer un tal Xesco Boix, recordat ahir pels seus companys d’Els Cinc Dits d’Una Mà, que van interpretar Gripau blau i Mai no fa mal. “En Xesco volia ser lliure”, cridaven en un escenari ple de llaços grocs i amb Jordi Pesarrodona (regidor d’ERC imputat per un delicte d’odi per plantar-se davant d’un edifici governamental amb un nas de pallasso el 20-S) de mestre de cerimònies.

Però tot i l’emprenyament que brollava de l’escenari (es va recordar que “hi ha un noi amagat a Bèlgica per cantar cançons”, fent referència a Valtonyc), els versos del Grup de Folk parlaven, sobretot, de pau, amor i llibertat antibel·licista. D’aquí a les versions constants del folk dels seixanta, del The times they are a-changin’ de Dylan al We shall not be moved de Pete Seeger. La figura que caminava pels marges, ja en aquella època, era el lisèrgic Pau Riba, “la icona de la contracultura”, van dir-li ahir, i que va acabar sent, juntament amb Sisa, el gran músic pop nostrat del segle XX. Ahir va tocar el seminal Taxista, el seu primer senzill de 1967.

La tarda va acabar amb els nivells de nostàlgia pels núvols, i mentre sonaven Vull ser lliure, Escolta-ho en el vent (Dylan, de nou), Puff, era un drac màgic i Les rondes, un pare preguntava a la seva filla petita: “A tu quins grups t’agraden?” A la seva resposta, Txarango, l’home va etzibar-li: “¿T’imagines no veure’ls durant cinquanta anys i trobar-te’ls avui aquí?” Va ser la millor descripció del concert.