Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

“Els Güell són uns famosos desconeguts”

Andreu Farràs revela detalls inèdits d’una de les nissagues catalanes més poderoses dels últims dos segles

Miguel -es refereix a Miguel Primo de Rivera-, tienes que levantarte. Esto no tiene aguante. No te queda más remedio que lanzarte a dar el golpe ”, va escriure a les seves memòries Joan Antoni Güell. Un dels homes més rics d’Espanya a la dècada dels 20 del segle passat volia que Primo de Rivera passés a l’acció, però Primo de Rivera no es decidia perquè hi havia un llast que l’avergonyia. Güell creia que es tractava de temes sentimentals, però el militar li va explicar que el que no li permetia anar amb el cap ben alt eren deutes de joc. Güell va ajudar el colpista, però el deute no devia ser petit perquè a les memòries explica que no tenia prou diners i va haver de demanar un crèdit juntament amb el seu germà.

Aquest és un dels episodis que el periodista i escriptor Andreu Farràs revela a Els Güell. La història d’una de les famílies més influents a Catalunya els últims dos segles (Edicions 62). “Els Güell han estat presents en els moments més decisius, potser no a primera fila, però van ser influents durant dos-cents anys”, diu el periodista. “El més singular és la seva fermesa. Altres famílies potser han arribat més amunt que els Güell però no s’han mantingut tant de temps sense erosionar el seu prestigi”, afegeix. I malgrat tot el poder, Farràs creu que pràcticament no se’ls coneix. “Els Güell són uns famosos desconeguts”, afirma.

Farràs repassa cinc generacions a través de cinc membres de la nissaga: Joan Güell Ferrer, el patriarca i l’indià; Eusebi Güell Bacigalupi, el mecenes de Gaudí; Joan Antoni Güell López, l’amic d’Alfons XIII i de Primo de Rivera; Juan Claudio Güell, que va organitzar la primera reunió entre Franco i Joan de Borbó, i Carlos Güell de Sentmenat, fundador del Cercle d’Economia. A partir d’aquest últim, que va mori l’any 2012, Farràs creu que la poderosa família ha perdut influència. “De patrimoni en continuen tenint moltíssim, tenen participació a moltes empreses i moltes propietats immobiliàries”, diu.

L’exili del multimilionari

Güell López, l’alcalde amic de Primo de Rivera i Alfons XIII

Joan Antoni Güell López va ser amic d’Alfons XIII i de Miguel Primo de Rivera. Era un monàrquic convençut que va batallar perquè Catalunya tingués més autonomia: “ Para esto era esencial la compenetración de la monarquía con Cataluña, y para ello era preciso que el rey viviera temporadas en Barcelona, y me decidí a lanzarme a la realización de esta obra del Palacio Real ”, escriu. El seu patrimoni era immens i estava disposat a assumir riscos i a influir tant com pogués en el govern del país. Inaugurat el 18 d’octubre del 1926, el Palau Reial de Pedralbes va ser declarat monument històric el 1931.

Joan Antoni Güell va ser el primer nét d’Antonio López, el controvertit negrer, i era el seu hereu. Va ser alcalde de Barcelona del 1930 al 1931. Amb l’esclat de la Guerra Civil es va exiliar i va començar el seu ostracisme. “Visc en un hotel de segona classe i menjo en un bistrot situat just al davant”, escriu des de París un dels homes amb més patrimoni d’Espanya. No volia tornar, perquè repudiava Franco. Els últims anys estava obsessionat a treure diners d’Espanya perquè estava convençut que una revolució podia posar fi al règim franquista. Va morir a Mallorca -va poder tornar a Espanya amb la condició de no abandonar mai l’illa- el 17 de març del 1958.

Un dels seus germans, Eusebio Güell López, amb tendències hedonístiques i artístiques, segons relata Farràs, va ser un dels primers europeus a entrar a la tomba del faraó Tutankhamon. El motiu és que era amic del germà de lord George Herbert de Carnarvon, el mecenes que va finançar la campanya de l’arqueòleg Howard Carter.

Els Güell de Madrid

Juan Claudio Güell, el comte franquista

Joan Antoni Güell detestava Franco, però el seu fill, Juan Claudio Güell, va decidir lluitar amb el bàndol franquista i va decidir viure a Madrid. Amb el pare a l’exili, es va ocupar del patrimoni familiar i Franco va premiar la seva fidelitat amb la vicepresidència de la Diputació de Barcelona. Va promoure una de les úniques trobades entre Franco i Joan de Borbó. A la reunió es va acordar que els dos fills de Joan de Borbó, Joan Carles i Alfons, continuessin la seva formació a Espanya i no a França per garantir que tots dos fossin “bons patriotes”. Güell va treure molt profit de la seva aliança amb Franco en les seves activitats financeres i industrials.

Sense por d’opinar

L’article de Carlos Güell contra la independència

Per fer el llibre, Farràs ha tingut moltes converses sobretot amb la branca dels Güell que es va quedar a Catalunya, la família Güell de Sentmenat. Són ells els que li van deixar el manuscrit inèdit de 150 pàgines on Joan Antoni Güell relata les seves memòries. És amb un representant d’aquesta branca, Carlos Güell de Setmenat, mort el 2012, amb qui l’autor acaba el llibre. Carlos Güell va ser un dels fundadors, amb Carles Ferrer Salat i Joan Mas Cantí, del Cercle d’Economia. Va participar en la modernització del Círculo Ecuestre i en la fusió de les cambres de comerç i indústria de Barcelona. Va ser diputat al Congrés en la coalició del Centre Català i la Democràcia Cristiana de Catalunya, va participar en l’elaboració dels Pactes de la Moncloa i en la comissió que va redactar l’Estatut de Sau.

Farràs en destaca “el coratge” i un article que va escriure a La Vanguardia, poc abans de morir d’un càncer de pàncrees, sobre els “riscos de l’independentisme”. “Poquíssims que pensaven com ell havien gosat expressar-se en públic amb tanta fermesa”, explica l’autor. Partidari des de sempre que Catalunya influís de manera determinant en la governança d’Espanya, Güell considerava que era erroni plantejar que Catalunya i Espanya eren incompatibles. Els Güell tenien seguretat, diners i poder per parlar sense embuts. L’extensa família Güell està darrere d’empreses com La Maquinista Terrestre y Marítima, Asland, la Companyia Transatlàntica, la Compañía de Tabacos de Filipinas i dels bancs Hispano-Colonial i Atlántico.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT