David Hockney, Joan Brossa, Banksy i la Bauhaus, protagonistes de la nova edició del Dart

BarcelonaAls directors del Dart, el festival de cinema documental d'art contemporani, no se'ls escapa res: la tercera edició, que arrenca aquest dijous, inclou documentals d'artistes tan diversos com David Hockney, Josep Renau, Joan Brossa i Antonio López, l'activista xilè Pedro Lemebel i la cineasta experimental Barbara Rubin, una artista de l'òrbita d'Andy Warhol i Jonas Mekas. "La línia mestra és aconseguir que hi hagi documentals de les disciplines més importants: arquitectura, fotografia, pintura...", afirma Marc Gomariz, director del festival juntament amb Enrichetta Cardinale. "També que hi hagi algun documental sobre un moviment artístic, i sobre dones artistes: enguany en tenim tres i en voldríem tenir més", subratlla.

El documental inaugural és A bigger splash, de Jack Hazan, una pel·lícula de culte sobre la ruptura de David Hockney amb qui era el seu company, Peter Schlesinger. Va ser realitzada el 1974, es va mantenir inèdita una dècada i té la peculiaritat que és una barreja de documental i ficció. Un altre dels plats forts és The man who stole Banksy, de Marco Proserpio, sobre com un taxista palestí va tallar el mur amb una intervenció de Banksy als territoris ocupats per vendre'l.

La programació del Dart d'enguany es desplega fins diumenge a Barcelona –al Phenomena Experience (Sant Antoni Maria Claret, 168) i als Cinemes Girona (Girona, 175)– i inclou tretze pel·lícules, tres més que el 2018. Totes estan realitzades en els últims dos anys. Una novetat respecte a les edicions anteriors és que vuit dels documentals van ser seleccionats en una convocatòria oberta en la qual van participar més de 90 pel·lícules. Es poden veure en una secció a concurs. Entre aquests documentals, hi ha Moonface. Una mujer en la guerra, de Xavi Herrero, un retrat de l'aclamada fotògrafa de guerra Christine Spengler que va guanyar la Biznaga de Plata en el Festival de Cinema de Màlaga.

L’objectiu dels directors del Dart és acostar l’art contemporani al gran públic. De fet, el festival és pioner a l’Estat, en un moment en què els documentals sobre arts plàstiques i fotografia són cada vegada més populars. "Quan vam crear el festival volíem saber si hi havia camí per recórrer a nivell de contingut, i vam crear una base de dades immensa. A nivell nacional no hi tanta producció però a nivell internacional, sí: hi una xarxa de festivals als Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, França, Itàlia, Bèlgica i Polònia, i les grans companyies que feien documentals més enfocats a la música, la moda i els esports s'estan diversificant i produeixen o financen projectes", conclou Gomariz.