MÚSICA

Honorar el valor del lied català

David Alegret i Daniel Blanch presenten el disc ‘Impressions de natura’
XAVIER CERVANTES
XAVIER CERVANTES

El tenor David Alegret i el pianista Daniel Blanch no s’estan de transmetre meravelles de Joan Lamote de Grignon (1872-1949), Francesc Montserrat (1879-1950) i Francesc Pujol (1878-1945). Parlen amb entusiasme d’aquell moment quan una sèrie de compositors influenciats per la tradició germànica van forjar el lied català. “En les peces de Joan Lamote ja sents que és música catalana”, diu Alegret. I així és pot comprovar a Impressions de natura (Columna Música, 2017), el disc que presenten aquest dijous al Petit Palau (20.30 h), en un programa que també inclou cançons de Schubert i Beethoven amb la natura com a temàtica poètica. És una manera d’establir un lligam entre “els pares del lied” i els compositors catalans que van posar música a poemes de Verdaguer, Carner, Sagarra i Apel·les Mestres, entre d’altres.

L’origen del disc va ser un recital a l’Associació Joan Manent, de la qual Blanch és el president. “Vam fer un programa que es titulava Impressions de natura, i vam pensar que seria bona idea fer-ne un disc, perquè hi havia peces que no es coneixien”, diu Alegret. Tant en aquell concert com en el disc hi ha cançons prou conegudes d’Eudard Toldrà i Ricard Lamote de Grignon, però també altres que han recuperat de l’oblit. “A l’arxiu de l’Associació de Mestres Directors hi vaig trobar manuscrits de Francesc Montserrat, i al Centre de Documentació de l’Orfeó Català vaig fer recerca en el fons de Francesc Pujol. De seguida vaig pensar en el David, perquè la seva veu, tan càlida i expressiva, és perfecta per a la cançó catalana”, explica Blanch, que no dubta a assenyalar que en aquest repertori hi ha “una simbiosi brutal entre la poesia i la música, comparable a la que hi ha en Schubert”.

Un dels atractius del projecte és el redescobriment de poetes com Josep Maria Navarro, autor d’ Impressions de natura i Les estacions. “Són poemes magnífics, d’una intensitat molt gran -diu Alegret-. En totes les peces que hem enregistrat es nota que els compositors tenien molt en compte la paraula, perquè en el lied és important que la paraula s’entengui. Si en una cançó de Toldrà la veu està molt ben col·locada però no t’assabentes del que t’estan dient, no té cap sentit”. A més del valor musical i poètic, també és important la perspectiva històrica que aporta el disc. “Joan Lamote, Montserrat i Pujol són més modernistes, mentre que Ricard Lamote i Toldrà són noucentistes, dels anys 20 i 30, i ja fan una cançó més evolucionada. Toldrà, per exemple, sabia com fer evolucionar la melodia de manera que certs girs ens fessin sentir la terra, la catalanitat”, diu Blanch. La Guerra Civil va estroncar aquell lied català que, com recorda Blanch, no estava tan allunyat de la Nova Cançó. “Per exemple, les cançons de Joan Lamote són d’un melodisme que les canten Llach o Serrat i triomfen”, diu Blanch.

Més continguts de