Literatura

Ignacio Martínez de Pisón: "He imaginat una tragèdia clàssica, una història en què el passat t'acaba trobant"

L'escriptor novel·la la fuga d'una mare soltera i el seu fill a 'Fin de temporada'

Una noia de 17 anys, la Rosa, i el seu xicot pugen a un Ford Fiesta a Plasencia, on han crescut i s’han enamorat, per anar a Portugal i poder avortar. Volen passar la vida junts, però són massa joves per ser pares. Abans d’arribar a la clínica tenen un accident, ell mor i ella canvia de plans i decideix tenir el fill. És una història real que l’escriptor i guionista Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) va sentir en una terrassa d’un bar. En comptes d’investigar o de preguntar què se’n va fer de la noia i el seu fill, Martínez de Pisón va decidir imaginar les vides que haurien pogut tenir i el resultat és la novel·la Fin de temporada (Seix Barral).

L’escriptor dona a mare i fill una vida erràtica, que passa per molts llocs del nord d’Espanya i que temporalment acaba, vint anys després, a prop de la central nuclear de Vandellòs, en un càmping de Miami Platja. Aquesta urbanització, molt a prop de Cambrils, és als antípodes de Plasencia. Els apartaments i pisos a prop de la platja no tenen tant de passat com la ciutat extremenya i és difícil imaginar un futur a llarg termini en un bungalou. “He imaginat una tragèdia clàssica, una història en què el passat t’acaba trobant –diu l’escriptor–. No crec en el destí ni crec que estiguem predestinats, però em serveix com a novel·lista per crear aquesta tragèdia de to menor, on no hi ha assassinats, ni vessament de sang, ni grans esdeveniments, però tota l'estona hi ha la sensació que el passat s'acabarà imposant amb la seva càrrega de tragèdia i dolor".

Una dona doblement estigmatitzada 

Quan neix l’Iván, aquest nen que no estava previst que nasqués, és l'any 1977. “La Rosa decideix escapar perquè suma dos estigmes: ha estat a punt d’avortar i és mare soltera –explica Martínez de Pisón–. Estem parlant dels anys 70, de l’Espanya preconstitucional. Encara s’arrossegava el llast del franquisme i l’opinió pública aleshores era inquisitorial”. L’escriptor, que viu a Barcelona des del 1982, tendeix en moltes de les seves novel·les a apropar-se a capítols poc coneguts de la història d’Espanya. A La buena reputación (2014) s’endinsava en la història dels jueus de Melilla, a El día de mañana (2011) abordava la Transició i Carreteras secundarias (1996) tenia com a escenari el final del franquisme. A Fin de temporada, però, la història col·lectiva no té tant de pes, perquè són els anys 90, quan ja havia caigut el mur de Berlín i tot transcorria amb una relativa calma. Ningú imaginava el que passaria al segle XXI: “Els anys 90 són poc convulsos, no hi havia esdeveniments que marquessin tant la vida com en altres èpoques, no hi havia la sensació que no poguessis ser l’amo i senyor del teu destí”, reflexiona l'autor.

L’estafador que va enganyar Franco

Però el pas del temps sí que es nota en alguns aspectes. L’Iván i la seva nòvia, que és francesa, llegeixen Nada (1945), la novel·la en què Carmen Laforet descriu la dura postguerra i els intents de la protagonista, Andrea, per sobreviure enmig d’una societat que l’ofega i amb una família en què tots es detesten. L’Espanya de Laforet és diferent de l’Espanya dels 70 i encara més de la dels 90. Martínez de Pisón utilitza la referència a Nada per assenyalar d'on venim: “Hem guanyat en tolerància, no es poden comparar les relacions que s’establien en la postguerra amb les que es tindrien anys després. A la Rosa l’haurien pogut lapidar als 70 per ser mare soltera, però als 90 ja hi havia poca gent que s’escandalitzava per això i, més tard, fins i tot una líder de dretes [es refereix a la que va ser número 2 del PP, María Dolores del Cospedal] va ser mare soltera”.

La música és constant en la novel·la. Mare i fill pràcticament només escolten melodies dels 70 i ho fan amb cassets: Al Stewart, Electric Light Orchestra, George Harrison, Chicago, Fleetwood Mac... L'Iván també acaba tocant amb una banda els mesos que viu a Tolosa, la ciutat francesa on es van exiliar molts espanyols després de la victòria de Franco, i allà la seva nòvia recorda les cançons que li cantava el seu avi: ¡Ay, Carmela!, Le chant des partisans... En algun moment també se sent  Hijo de ramera, del cantautor Manolo Galván, en què un nen es plany perquè a l'escola li diuen " hijo de ramera" perquè és fill de mare soltera.

"L’Iván sap que amb cada metre que guanya d’independència i de llibertat infligeix una ferida a la mare"

Ignacio Martínez de Pisón

L’Iván i la seva mare, acompanyats per aquesta banda sonora, formen una unitat indivisible en què pràcticament no deixen entrar ningú. Ni tan sols la Mabel, el tercer personatge de la novel·la, amb qui intenten tirar endavant el càmping de Miami Platja. “La Mabel demostra tenir un admirable sentit de la responsabilitat, sobretot en una societat en què tants tendeixen a atribuir-se el paper de víctimes –diu Pisón–. Ella decideix que pot arreglar el que els altres han espatllat”. El problema és que la Rosa no concep la vida sense el seu fill i, quan ell té vint anys, l’edat amb què va morir el seu pare, no només hi veu el fill sinó el seu primer i únic amor: “L’Iván sap que amb cada metre que guanya d’independència i de llibertat infligeix una ferida a la mare”, diu Pisón.