MÚSICA

Jackson Browne: “La fama va directa al cervell, com l’heroïna, no es pot evitar”

Browne presenta el seu nou treball, Standing in the breach, avui a la Sala Barts en el marc del festival Guitar BCN. El cantautor californià, emblema de la música folk dels 70, torna a enarborar la bandera de l’inconformisme.

Jackson Browne presenta el seu nou treball, Standing in the breach, avui a la Sala Barts en el marc del festival Guitar BCN. El cantautor californià, emblema de la música folk dels 70, torna a enarborar la bandera de l’inconformisme.

Què significa per a vostè tocar a Barcelona, on passa èpoques, al barri de Gràcia?

Sé que a la gent de Barcelona l’encurioseix, això, fins i tot si no saben res de mi. No et puc ni dir quantes persones s’han quedat al meu apartament quan no hi sóc. Em sento l’ambaixador no oficial dels Estats Units a Catalunya! M’agrada veure com disfruten de Gaudí, de la Pedrera, de la Casa Batlló... Als Estats Units la gent està fascinada per Barcelona. Per a la gent que conegui la meva música, espero oferir-los el millor concert que he fet mai aquí, perquè porto la millor banda i el millor repertori, i això que he tocat dos cops al Palau de la Música, que era el meu somni. Però és irònic que les cançons que la majoria de la gent sap siguin les que no vaig escriure jo, com Stay, i en realitat no representen el que faig. És divertit ser conegut per una cosa que no faig!

Standing in the breach inclou cançons que va compondre anys enrere, com un tema del 1967, quan tenia una relació amb Nico, vocalista de The Velvet Underground. Per què ha decidit publicar-les ara?

The birds of St. Marks és una cançó que encara em diu coses. És una foto d’ella en aquell moment, i també una foto meva. És una cançó sobre una relació perduda, un esbós d’ella, d’una persona que és vista com una reina darrere d’uns murs i d’un noi que pretén abastar-la. Moltes persones no ho saben, però Nico era una gran fan de Roger McGuinn i The Byrds. I vaig escriure la cançó com a homenatge a ella i als Byrds. Nico podia pertànyer a l’equip de Warhol però també era molt independent. Tenia una manera molt fosca de relacionar-se amb la música i amb els discos, més del que estava permès, fins i tot als anys 60, quan tot se suposava que era lliure i experimental. Ella era molt més aventurera. Tenia un intel·lecte molt inusual, pensava molt per si mateixa. La meva és una cançó molt humil sobre una reina reticent, que desitja una vida diferent, no darrere de les parets de la seva bellesa.

També hi inclou cançons més recents, com la que dóna títol al disc, sobre el terratrèmol d’Haití. ¿Demostra que creu més en les accions dels ciutadans que en les dels polítics?

Els governs estan mirant de disminuir els drets civils i socials. Al meu país, on se suposa que som una gran democràcia, el Partit Republicà intenta que voti el mínim nombre de gent possible i, en canvi, s’ha aprovat una llei perquè les empreses enviïn tants diners com vulguin per donar suport a un candidat. Així les eleccions poden ser comprades per les empreses! És una tendència que s’està produint no tan sols als Estats Units, sinó també a Hong Kong, a la Gran Bretanya, a Espanya i al món àrab. La gent vol que el seu govern els representi a ells, no al millor postor.

Quin grau d’activisme manté avui Jackson Browne? I la seva música?

Sóc més activista pel que faig amb el meu temps que pel que faig amb la meva música. Una de les coses que l’art fa molt bé és fer preguntes. La música pot portar una persona a pensar, i això és el que intento fer amb algunes de les meves cançons: fer que la gent sigui partícip d’un problema, que es faci preguntes. I si poden identificar-se amb certes aproximacions a les solucions, poden descobrir les solucions.

¿És arriscat barrejar política i música?

Si t’equivoques, pots allunyar el públic. Per parlar d’idees polítiques has d’entendre que la gent només respon al que ja coneix, igual que passa amb una cançó d’amor: a la gent li encanta una cançó sobre l’amor perquè parla d’una cosa que han sentit. Si pretens fer una cançó sobre una cosa que la gent no sap, no funcionarà.

¿Creu que la fama els puja massa al cap als artistes d’avui? ¿Fan prou èmfasi en les demandes socials?

Crec que la fama és com sempre ha sigut. La fama va directa al cervell, com l’heroïna, no hi ha manera d’evitar-ho. És molt potent, fins i tot tòxica. Et porta lluny de la vida real. Però la gent, els artistes, volen reconeixement per la seva feina, tot i que després poden acabar sent famosos perquè estiguin prims o perquè surtin amb algun altre famós. La fama és sempre un problema, perquè és part d’un contracte: si vols que un munt de gent conegui la teva música, l’has de firmar. És com una mena de monstre, que s’ha de mantenir tancat a una distància prudencial. Ara bé, l’aparell que fa famosa la gent no requereix que siguin grans artistes.