Jessica Hausner: “És depriment que t'obliguin a ser feliç”

BarcelonaÉs inquietant com la crisi que vivim s'infiltra fins i tot en la nostra manera de mirar les pel·lícules. Una reunió de grup, un petó a la galta o una encaixada de mans semblen ara gestos transgressors. Amb Little Joe, un dels plats forts de la nova edició del festival D'A que arrenca avui a Filmin, Jessica Hausner ens ho posa encara més fàcil amb una història de terror víric al voltant d'una planta creada en un laboratori amb l'aparent capacitat d'infectar els éssers vius i colonitzar-los de manera invisible. La directora austríaca, tanmateix, veu una connexió menys evident entre la situació actual i el seu film. “Veient Little Joe no estem mai segurs de si el virus és real. Com saber si les emocions de les persones deixen de ser genuïnes? No es pot comprovar, la meva realitat és el que jo penso que és –assenyala la directora–. I la situació que vivim ens confronta amb aquesta qüestió perquè hi ha molta gent no afectada que s'ho mira tot des de casa, per televisió. Per tant, tenen una experiència virtual de la pandèmia i això explica en part que proliferin les teories de la conspiració i que, tot i les xifres de morts, hi hagi gent que protesti per les restriccions”.

Però la protagonista de Little Joe no és una planta sinó la seva creadora, l'Alice (Emily Beecham, premiada a Canes), una científica dedicada a la seva feina i mare d'un nen, el Joe, amb qui comparteix una relació molt estreta que es comença a esquerdar quan ell aspira el pol·len de la planta de la seva mare, en teoria dissenyada per estimular la sensació de felicitat dels humans. El caràcter cada vegada més distant i introspectiu del Joe dispara les alarmes de l'Alice, sobretot quan diu que vol anar a viure amb el seu pare. Hausner defineix la seva història com “una versió femenina” de Frankenstein. “A Frankenstein un científic crea un ésser humà i després aquesta criatura s'independitza d'ell –diu la directora–. Bàsicament, aquesta és l'experiència d'una mare. Com tothom sap, Frankenstein va ser escrit per una dona, Mary Shelley, i crec que en el fons volia parlar sobre la maternitat però ho va disfressar amb la figura del monstre”.

Little Joe ha estat comparada amb la sèrie Black mirror, però el que interessa a Hausner no és la influència de la tecnologia en l'ésser humà –“Com més llegeixo sobre enginyeria genètica més ambigua i contradictòria és la meva posició”, reconeix–, sinó la manera com la pressió social condiciona les nostres vides. “Estem atrapats entre el que els altres esperen de nosaltres i el que nosaltres volem –diu–. És el tema central de les meves pel·lícules. Les expectatives de la societat poden ser una presó, més invisible segons en quina societat, però això no vol dir que no seguim les seves regles”. Una d'aquestes regles invisibles que Little Joe qüestiona de manera subtil és l'obligació de transmetre positivitat i optimisme. “És depriment que t'obliguin a ser feliç, a presentar-te sempre de manera optimista –diu Hausner–. Conec gent que no s'atreveix a dir que ho està passant malament per por de perdre una feina. Però la personalitat i l'estat d'ànim no haurien de ser tractats com un valor de mercat, em sembla horrible”.

Little Joe només es podrà veure del 3 al 5 de maig a Filmin –i més enllà de la fase 2, també als cinemes–, però la directora és objecte d'una retrospectiva al D'A que recull tots els títols d'una filmografia amb obres tan fascinants com Amour fou i, sobretot, Lourdes, que segueix una expedició al santuari francès i descriu l'admiració i enveja que provoca en el grup la curació aparentment miraculosa d'una dona paralitzada de coll en avall. La crítica es va rendir davant l'humor soterrat d'aquest film i la precisió amb què retrata la naturalesa humana, però Hausner confessa que entre els religiosos del santuari no va agradar tant. “Va ser estrany, perquè vaig parlar amb el bisbe abans de rodar, havia llegit el guió i entenia perfectament que la pel·lícula fos ambigua pel que fa a l'autenticitat del miracle –comenta–. De fet, ell mateix deia que allò passava molt sovint. Però després de l'estrena va dir en una entrevista que la visió de la pel·lícula no era correcta, que els miracles sí que són reals. Suposo que havia de fer una declaració política”.