BarcelonaUna cinquantena d’espectadors van trencar el protocol tan aviat com van sonar els primers compassos de Rester vivant, la cançó que va obrir ahir el concert de Johnny Hallyday al Liceu. No volien seguir l’actuació asseguts en unes butaques per les quals havien pagat fins a 190 euros i van situar-se a peu d’escenari per tenir ben a prop el patró del rock francès, una llegenda de 72 anys. Abans de començar, el concert ja era excepcional per diverses raons. La primera, perquè Hallyday, nom artístic de Jean-Philippe Smet, no havia actuat mai a Barcelona. La segona, perquè la capital catalana és una de les poques ciutats no francòfones de l’actual gira. I la tercera, pel format del concert: Hallyday venia amb una banda XXL de setze músics, inclosos tres guitarristes, quatre coristes (dues dones i dos homes), quatre metalls i dos teclistes. És a dir, potència instrumental i vocal pròpia d’un gran recinte per a un repertori que va recórrer més de 50 anys de trajectòria, des d’adaptacions al francès de clàssics del rock’n’roll que ell va popularitzar a França fins a temes dels dos últims discos, Rester vivant (2014) i De l’amour (2015).
Bona part del públic que no va acabar d’omplir el Liceu era francès i de diverses generacions, i sobretot els que estaven a peu d’escenari van cantar pràcticament totes les cançons, i de tant en tant cridaven “Johhny, Johnny!” També hi era Loquillo, un dels principals reivindicadors de Hallyday a casa nostra. Tot plegat va situar el concert en el terreny de la celebració mitòmana. Val a dir que ell va estar a l’altura de l’entusiasme. Al principi, confiant en el poder del grup per catapultar peces com la versió a la francesa del Black is blac k de Los Bravos i administrant la veu per atacar amb la intensitat que necessita Réquiem pour un fou, que va cantar molt a prop del públic. Després, repartint joc amb mitjos temps com Quelque chose de Tennessee abans de refugiar-se en el rockabilly acústic per interpretar, assegut, un segment que va rematar amb dues versions més: Mystery train i Blue suede shoes.
Vestit de negre, amb el posat d’estrella del rock que no ha abandonat mai i una prudent sobrietat en els gestos, Hallyday va afrontar la segona part del concert amb energia renovada després de deixar la banda sola a l’escenari durant uns minuts. Quan hi va tornar, va cavalcar a lloms de l’èpica elèctrica de Fils de personne i de la negríssima Le pénitencier, l’adaptació que va fer als anys 60 de The house of the rising sun.
Era l’hora de reviure èxits de joventut com L’idole des jeunes i hits com Nadine i de caminar cap al bis amb el rock de puny tancat d’ Allumer le feu, un tema amb lluïment dels guitarristes i del bateria i que, com manen els cànons, va deixar el públic amb ganes de més. L’afegit van ser uns bisos precedits per la cridòria d’un públic content d’haver passat dues hores gaudint amb el patró del rock francès.
