'Jojo Rabbit': L'aproximació de Taiki Waititi al nazisme és més 'cuqui' que satírica

BarcelonaDirecció: Taika Waititi. Guió: Taika Waititi a partir de la novel·la de Christine Leunens. 108 min. República Txeca, Nova Zelanda i Estats Units (2019). Amb Roman Griffin Davis, Scarlett Johansson i Taika Waititi.

Des de Ser o no ser d'Ernst Lubitsch, rodada en plena Segona Guerra Mundial, fins als monòlegs de Sarah Silverman, passant per Els productors de Mel Brooks, l'humor ha sigut una estratègia recorrent per abordar l'horror nazi utilitzada, sobretot, pels artistes jueus. La sàtira també semblaria a priori el punt de partida de Taika Waititi a Jojo Rabbit. El director de Thor: Ragnarok, neozelandès d'ascendència jueva, se centra en un nen alemany, Jojo Betzler (Roman Griffin Davis), que abraça amb entusiasme els ideals del nazisme fins al punt de convertir Adolf Hitler (el mateix Waititi amb bigotet i ulls blaus) en l'amic imaginari que l'aconsella i el consola. Aquest Hitler fantasiós funciona, a més, com a figura paterna, ja que el nen ha perdut el rastre del seu pare. Però en unes colònies de les Joventuts Hitlerianes el Jojo descobreix que potser no és tan aguerrit com es creia, ja que no es veu capaç de matar un conill per ordre dels seus monitors.

Com el Jojo, Waititi també es revela com un humorista de cor tendre que, en contra del que esperaríem d'un punt de partida com aquest, no gosa explorar els límits del material amb què treballa. Excepte per la prou divertida part inicial en el camp d'entrenament i alguna escena més, Jojo Rabbit no es mou en el camp de la comèdia irreverent, sinó en un territori molt més ple de mines: el de la faula humanista amb perspectiva infantil. Així, el film acaba connectant amb La vida és bella de Roberto Benigni i l'abominable El nen del pijama de ratlles de Mark Herman a l'endinsar-se en la quotidianitat de l'horror nazi des del punt de vista d'un nen que no té una consciència clara del món real. En aquest cas, el protagonista no viu aïllat de la barbàrie nacionalsocialista, sinó que s'ha entregat als seus imaginaris i litúrgies amb entusiasme innocent, com qui s'apunta al club de moda. Però de mica en mica es consciencia del que passa en un procés que replica els tòpics dels films de pas a l'edat madura: s'enamora d'una noia més gran (una Anne Frank que descobreix amagada a casa seva!), es desencanta dels ídols adults i descobreix la veritat sobre els pares, sobretot d'aquesta mare trempada i valenta que encarna Scarlett Johansson. El problema rau en el fet que Waititi manté el to de faula estilitzada i bonica com una pel·lícula de Wes Anderson quan Jojo obre els ulls a la realitat, de manera que la visió pasteuritzada del nazisme ja no és la perspectiva del personatge sinó la del director. I així, Jojo Rabbit s'acosta perillosament a totes aquestes obres contemporànies que demostren que la gran banalització de l'Holocaust no es du a terme a través de l'humor sinó del sentimentalisme.