Literatura

Mor l'escriptor José Jiménez Lozano, premi Cervantes 2002

L'autor d''El grano de maíz rojo' ha mort als 89 anys

El periodista i escriptor José Jiménez Lozano, que el 2002 va obtenir el premi Cervantes per tota la seva trajectòria, ha mort avui dilluns a 89 anys. Lozano tendia a escriure al marge de totes les modes i corrents i, en la majoria de les seves obres, la religió hi té un paper important. No només la cristiana, sinó que també hi ha la influència de la musulmana, jueva i protestant. L'escriptor tendia a narrar històries sobre situacions injustes o d'opressió.

Nascut a Langa (Ávila) el 13 de maig del 1930, Lozano va estudiar dret i periodisme i va ser redactor, subdirector i director d' El Norte de Castilla. Va col·laborar també amb altres diaris estatals com El País, Abc i La Razón. Com a escriptor va arribar a publicar 26 novel·les, 12 llibres de contes, 9 poemaris i 7 diaris. El 1988 va rebre el Premi Castilla i León de les Lletres i, uns anys després, li van atorgar el Premio de la Crítica per El grano de maíz rojo. El 1992 li van concedir el Premio Nacional de las Letras Españolas i el 1999 la Medalla d'Or del Mèrit en Belles Arts.

A l’escriptor no li feia por abordar els temes més polèmics i més sensibles de la història de la península Ibèrica: els processos d’Inquisició, la Guerra Civil, la convivència de diferents religions o els problemes a l’hora de tolerar la diferència.

La seva primera novel·la va ser Historia de un otoño (1971), on explicava com un grup de dones va lluitar per la seva llibertat a l’abadia francesa de Port-Royal des Champs. A El sambenito (1972) narrava la història de l’ultim procés inquisitorial a Espanya. Va tractar també sovint la Guerra Civil en novel·les com La salamandra (1973), Duelo en la casa grande (1982), Un hombre en la raya (2000), Retorno de una cruzada (2013) i Se llamaba Carolina (2016). La temàtica religiosa i bíblica també abunda en la seva obra amb títols com El viaje de Jonás (2002) i Abram y su gente (2014). L’escriptor i periodista també va escriure sobre autors que admirava, com sant Joan de la Creu, Miguel de Cervantes i Fray Luís de León.

L'escriptor creia que l'escriptura havia de defensar la memòria dels més vulnerables. Els seus poemes acostumaven a inspirar-se en els més pobres i desvalguts.