ENTREVISTA

Josep Fontana: “El remei a la desigualtat només es podria plantejar en una societat molt diferent ”

L’historiador Josep Fontana acaba de publicar 'El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914', en què analitza com la Revolució Russa i la por a l’amenaça comunista han condicionat la història dels últims cent anys

“Acostumeu-vos-hi. No canviarà”, va escriure sobre la desigualtat Martin Wolf al Financial Times. ¿No hi ha res a fer? L’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) acaba de publicar El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914 (Crítica), en què analitza com la Revolució Russa i la por a l’amenaça comunista han condicionat la història dels últims cent anys. Fontana explica què ens ha portat fins a la situació actual d’estancament econòmic i empobriment general.

Cent anys després de la Revolució Russa la conclusió és que les classes dominants han reconquerit el poder i s’ha imposat la desigualtat.

Al llibre explico moltes coses, però l’argument és relativament senzill i el va resumir Warren Buffett, un dels homes més rics del món, fa pocs anys: “La guerra de classes existeix i l’ha guanyat la meva classe”. Aquesta és la síntesi de la situació en què estem. La por dels estaments benestants a les amenaces a l’ordre social acostuma a produir el que algun historiador ha descrit com el reformisme de la por. Els alemanys ho van defensar a finals del segle XIX i principis del segle XX: si tens una bona política de reforma t’estalvies la revolució.

La revolució només va triomfar a Rússia. Per què en altres països d’Europa no van triomfar les idees revolucionàries?

Amb la Revolució Russa, per primera vegada, s’anuncia que per arribar al socialisme no cal un procés d’evolució llarguíssim com plantejaven els partits socialdemòcrates. Lenin deia el 1918 que les transformacions es podien fer molt ràpidament. El lloc on semblava que es podia reproduir era Alemanya, perquè tenia algunes similituds amb Rússia. Alemanya també estava traumatitzada per la Primera Guerra Mundial. Però hi havia una diferència molt important: la força dels camperols que volien la terra, que a Rússia no van claudicar malgrat tots els obstacles. A Rússia hi havia esperances de canviar el món i la suma de factors va fer-ho possible: la societat russa estava destarotada i l’exèrcit no podia servir com a força repressora perquè estava totalment desorganitzat. A Alemanya, en canvi, hi havia una gran força repressiva. L’exèrcit alemany va pactar amb els socialdemòcrates. Els uns reprimien el moviment revolucionari i els altres prometien la revolució per via lenta. A Itàlia es van ocupar les fàbriques, però en aquell moment el partit comunista i els sindicats no estaven disposats a anar més enllà. Després de la Segona Guerra Mundial les instruccions de Stalin als dirigents comunistes europeus van ser de no intentar la revolució. Stalin estava convençut que a través de la via electoral el comunisme triomfaria a Europa. Stalin va ser molt ingenu creient que els altres deixarien que els comunistes governessin.

¿Els russos mai van voler conquerir el món?

Els russos mai van voler una guerra per conquerir el món. Tot és una gran mentida. Confiaven en la lluita de classes. També és mentida que els nord-americans volguessin destruir la Unió Soviètica amb un atac preventiu. El que es pretenia era mantenir un clima d’amenaça constant per assegurar-se la subordinació dels aliats. La intenció real no era defensar la democràcia, sinó combatre la difusió de totes les idees que poguessin oposar-se al desenvolupament de la “lliure empresa” capitalista.

Vostè defensa que als anys 70, quan s’acaba “l’amenaça comunista”, arriba el final de la il·lusió d’un progrés continu que havia començat el 1945. ¿Les forces polítiques d’esquerra han fracassat a l’hora de crear una societat més igualitària?

Una de les proves d’aquesta incapacitat de transformar el món és el fracàs del Maig del 68. A França els estudiants pensaven que transformarien el món, però els sindicats van tancar les portes de la fàbrica Renault i el seu missatge va ser: vosaltres aneu a fer la revolució i nosaltres negociarem millores salarials. La Núria Sales, que té una extraordinària lucidesa, em va portar una carta on explicava les il·lusions que recollia entre els veïns del seu barri. Volien canviar coses, però els sindicats no volien abandonar aquella societat. L’altre fet gravíssim va ser la Primavera de Praga.

S’estan perdent algunes de les conquestes socials que s’havien aconseguit durant les dècades anteriors. Ningú s’hi oposa?

A partir dels anys 70 queda clar que el poder de totes les propostes de transformar el món és nul. És el moment en què els sectors dominants decideixen que ja no cal millorar res perquè ja no hi ha amenaces. Es poden fer reformes laborals i escanyar la gent. Per exemple, a les passades eleccions espanyoles ningú es va atrevir a demanar l’anul·lació de la reforma laboral, que era un punt clau. Quan va esclatar la crisi, el 2007, es pensava que aquesta crisi tenia un final i que es tornaria a la situació anterior. Però no és així. Aquesta situació d’estancament pot durar dècades perquè ningú proposa mecanismes per sortir-ne. Tothom recita el mantra que la desigualtat és dolenta però ningú proposa maneres per resoldre-la. Ara també s’ha instal·lat l’estranya ficció que la desigualtat al món està minvant.

I no és així?

Una reflexió elemental li farà entendre les dimensions del problema. Pensi en un panorama com el que ens ofereix Nigèria, que es calcula que el 2100 tindrà 752 milions d’habitants -que el seu territori no podrà nodrir-, quan la totalitat d’Europa no passarà de 646 milions. En el passat aquestes coses s’han resolt amb les grans invasions. Quan les terres del centre d’Àsia s’assecaven, les poblacions es tiraven sobre Europa i sobre la Xina. Com es pot evitar el problema? Les actuacions de l’humanitarisme dels països avançats (ONGs i entitats benèfiques) no són una solució. Si no som capaços, i està clar que no ho som, de donar acollida a una primera onada de refugiats com la que ens ha arribat a través de Grècia i d’Itàlia, ¿com podem enfrontar-nos amb unes migracions de milions de famèlics? El remei a les conseqüències d’aquestes desigualtats necessita d’una mena d’actuacions polítiques que només es podrien plantejar en societats que fossin molt diferents de la nostra.

Què representa en realitat Trump com a alternativa a Obama?

Obama havia fet moltes de les coses que també està fent Trump. Per exemple, també va expulsar milions d’immigrants il·legals. La novetat amb Trump és el proteccionisme. És imprevisible el que pot acabar passant en les relacions econòmiques internacionals. L’altra diferència és que Trump ho fa tot sense dissimular i de manera molt més brutal. És incert també quina correlació de forces s’acabarà imposant. Amb Hillary Clinton s’esperava més mà dura en les operacions militars a l’exterior. Al principi semblava que aquesta no era una prioritat per a Trump, però ara amb Steve Bannon no està tan clar. El dubte és si s’imposaran les necessitats dels negocis relacionats amb Rússia i la Xina o la indústria militar, que genera un volum de negocis considerable.

Davant la frustració que comporta aquesta desigualtat sembla que l’extrema dreta cada vegada té més vots.

Hi hagut un procés de pèrdua de credibilitat d’unes elits il·lustrades -així les va descriure Tony Blair- que han governat les nostres societats amb fórmules bipartidistes. La percepció és que són incapaces de resoldre els problemes, i s’ha creat una reacció en contra. Part de la societat creu que els seus interlocutors són l’extrema dreta, que té més força i està més ben organitzada que l’esquerra. A Alemanya, França, Hongria i Polònia l’extrema dreta es mostra deslligada del joc polític que s’ha fet fins ara. Però no crec que l’extrema dreta aporti solucions als problemes actuals.

I a Espanya?

De moment no triomfaria un partit d’extrema dreta. Hi ha un problema d’immobilisme. Ningú fa res davant de tots els casos de corrupció. Hi ha molta por a perdre el poc que es té, siguin les pensions o les subvencions.

¿I com es pot revertir aquesta situació de desigualtat?

Des de baix, des de l’activisme. No es pot confiar que les solucions vinguin des de dalt.

Més continguts de