Josep Fortuny, la força poètica de la Dharma

Barcelona."Som ànimes càndides en un temps de monstruositats", explicava Josep Fortuny encara no fa un any. Ho deia per definir Ànimes Càndides, un nou projecte musical que recuperava els orígens de la Companyia Elèctrica Dharma. Buscava una nova aventura després d'anys de voltar pel circuit dels festivals de world music . "És la Dharma per escoltar", precisava. Uns mesos després, el 29 de juny, recitava al Camp Nou durant el Concert per la Llibertat: "És massa tard per ser pessimistes / No vull per al meu nét un món tan trist, un món tan lleig, un món covard". Paraules com aquestes les va incloure Fortuny al llibre El soroll després de Kerouac (Els Llums, 2013), il·lustrat per la seva filla Liliana.

Els temps monstruosos, ara i abans, el van dur a bastir un discurs combatiu i a allunyar el pessimisme pensant en la llibertat en el sentit més ampli. Llibertat per ser atrevits, com quan va néixer la Companyia Elèctrica Dharma, abans comuna que grup i sempre família.

Aire fresc de la Mediterrània

Josep Fortuny, nascut al barri de Sants de Barcelona el 9 de juny del 1952, va morir a casa seva a causa d'una aturada nerviosa, segons ha determinat l'autopsia. És una mort sobtada. "No és fàcil parlar de la mort d'algú quan encara no l'has assumida. I la mort del Pep costarà de pair", explica Francesc Ribera, Titot , cantant dels Brams i seguidor de la Dharma des de l'adolescència, quan anava "de poble en poble". Eren els anys 80, "moments en què ells eren un aire fresc de la Mediterrània" que va acabar sent "el llarg pont entre la música laietana i el rock català", explica Titot.

Josep Fortuny era el germà gran d'una família que va entrar en la música a finals dels 60, i que es va consolidar a principis dels 70: temps de contracultura i experimentació que els Fortuny van viure intensament. També era una època per als valents que van alimentar els seus somnis amb el jazz de Miles Davis i el rock progressiu, dos dels punts cardinals del rock laietà. "La música era comunitària, i tan important era la bateria com el saxo", recordava Fortuny, bateria, veu i un dels pilars creadors del grup. Aquest tarannà comunitari es reflectia en el primer disc de la Dharma, Diumenge (1975).

"La música de la Dharma és d'aquelles que sents tota la vida, perquè a casa sempre n'hi havia discos", diu Joan Pons, d'El Petit de Cal Eril. Ell va ser un dels músics que va participar en el concert Nit col·lectiva! , el 24 d'octubre del 2011, dedicat a la memòria d'Esteve Fortuny, mort el 19 d'agost del 1986. Pons recorda especialment els assajos d'aquell concert. "Vaig cantar El testament d'Amèlia , i durant l'assaig vaig buscar el punt més progressiu de la Dharma del principi. A ells no els va costar gens anar cap allà perquè aquell aire progressiu el duien a dins. Era fàcil", diu Pons, que havia conegut Josep Fortuny en uns premis de la revista Enderrock . "Vam xerrar molt, i em va dir que havia escoltat el meu disc Vol i dol . Estava al cas de la música que es fa ara", recorda Pons.

Benvinguda sigui la cobla

Una de les virtuts de la Dharma va ser implicar el so d'instruments tradicionals en un context de rock i jazz. Fortuny, curiós de mena, es va endinsar en el so de la cobla. "Van ser uns pioners, i els considerem uns dels nostres pares artístics -diu Xavi Sarrià, dels Obrint Pas-. Escoltar discos com Força Dharma! ens va decidir a seguir el nostre camí. Ens hi veiem reflectits, en la seva concepció de la música: mediterrània, arrelada en la tradició i amb discurs social". Més enllà de l'esperit, Sarrià reconeix també la importància del fet que la Dharma donés protagonisme a la tenora. Avui la cobla conviu amb el pop i la cançó d'autor, però molt abans ho va fer la Dharma. Primer en algunes peces de L'oucomballa (1976) i Tramuntana (1977) i de manera més decidida en el disc que van enregistrar el 1981 al Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània. Els germans Fortuny anaven consolidant un estil propi sense renunciar a un discurs social i polític, fins i tot quan l'ensarronada de la Transició va frustrar els somnis d'aquelles generacions.

"La Dharma ha creat una escola que han seguit grups com Obrint Pas, Xeic! i la Gossa Sorda -diu Joan Reig, d'Els Pets-. I com a bateria, el Josep va ser un referent per a la meva feina amb els Mesclat". De fet, i com diu Sarrià, el Josep, els Fortuny i la família Dharma són "indispensables per fer un relat de la història de la cultura catalana".