Laia Aguilar: “Em preocupa la tirania de la felicitat”

Entrevista a l'escriptora i guionista Laia Aguilar, guanyadora del premi josep pla 2020 amb 'Pluja d’estels'

Laia Aguilar ja ha deixat enrere els nervis d’haver de sortir a recollir el premi Josep Pla dilluns a la nit a l’escenari del fastuós hotel Palace de Barcelona. “Almenys vaig poder dir tot el que volia”, recorda, fent referència tant a la descripció de la novel·la, Pluja d’estels -que arribarà a les llibreries el 5 de febrer-, com al fet que hagi calgut que passés una dècada sencera perquè una dona tornés a guanyar el guardó literari (amb ella són nou les dones que l’han aconseguit en 52 edicions). Aguilar va dir que per tenir “un país amb una literatura de primera” hi ha de ser “tothom”, homes i dones. Per aquest motiu va voler dedicar el premi “a totes les dones que escriuen”.

Amb Pluja d’estels coneixerem la Laia Aguilar novel·lista per a adults, però abans t’has estrenat en la literatura juvenil amb Wolfgang (Columna, 2017) i Juno (Fanbooks, 2018) i has treballat durant anys de guionista per a Ventdelplà , El cor de la ciutat , Infidels i Merlí .

L’escriptura de guions i la de novel·les es retroalimenten. El guió m’ha ensenyat a narrar i a pensar estructures. També m’ha ajudat a desenvolupar un sentit del ritme narratiu. Les escenes de les meves novel·les tenen un aire visual i cinematogràfic. Hi ha lectors que m’han dit que les meves novel·les es “veuen” molt.

Potser el novel·lista i guionista més conegut de les lletres catalanes actualment és Jaume Cabré. ¿S’han superat els prejudicis cap al guionista que també fa novel·les?

Segur que encara hi ha gent que pensa que fer guions i novel·les alhora és negatiu, però jo ho veig bé. La literatura ha de poder beure del món audiovisual: ara mateix hi ha sèries de primera, per què no aprofitar-nos del que ens ensenyen? Alhora, també penso que no només les sèries i el cinema poden omplir-nos la vida, i per això llegeixo molt, potser més que mai abans.

¿Hi ha cap especificitat, en el fet d’escriure novel·les?

La voluntat de buscar una veu i un estil propis. Quan fas guions treballes en equip i al servei dels personatges. A l’hora d’escriure una novel·la estàs tota sola davant del paper en blanc.

¿Fa gaire temps que arrossegues Pluja d’estels ?

És una novel·la que he tingut al cap durant molt de temps, he estat prenent notes i pensant en els personatges. Fins que no vaig trobar els seus defectes i contradiccions no em vaig llançar a escriure. Ara bé, quan vaig començar-la no sabia gaire cap on volia anar.

De moment sabem que és una novel·la protagonitzada per un grup d’amics.

Ronden els quaranta i decideixen passar un cap de setmana junts a Portlligat, acompanyats de bona música i bon menjar i recordant els anys d’universitat. Fa cinc anys que no es trobaven, perquè cinc anys enrere va passar un incident que no han sabut digerir i encaixar. Aquest fet els ha canviat i anirà prenent protagonisme al llarg de la novel·la.

¿És una història sobre les incomoditats d’entrar en la maduresa?

El pas del temps, la nostàlgia i la pèrdua de la joventut són alguns temes del llibre. Quan arribes als 40 et preguntes: on han anat a parar els meus somnis? Quines esperances tinc? On soc? Temes com la maternitat o la feina són conflictes que aglutinen tots els personatges de Pluja d’estels.

¿Hi ha algun referent que hàgim de tenir al cap mentre llegim aquesta novel·la?

El plantejament pot fer pensar en pel·lícules com Els amics d’en Peter [Kenneth Brannagh, 1992] i Petites mentides sense importància [Guillaume Canet, 2010]. Hi ha uns quants autors que reflexionen sobre la pèrdua i l’absència que han sigut importants, com ara Alice Munro -una de les meves autores de capçalera-, Colm Tóibín, Peter Cameron i James Salter. La cita inicial de Pluja d’estels serà d’un dels contes de L’última nit, de Salter.

¿El to de la novel·la és més pròxim al drama o a la comèdia?

Hi ha moments molt lluminosos i divertits i d’altres que són més aviat durs. En els diàlegs hi ha molt de subtext, perquè els personatges fan molts esforços per passar-ho bé, però hi ha un conflicte latent de què es no poden escapar i que els marca.

No és una novel·la d’autoficció, però ¿hi ha algun rastre de la Laia Aguilar, a Pluja d’estels ?

El tema de fons em toca. Em preocupa que només siguem capaços de parlar de felicitat. Quan algú del nostre entorn ho passa malament no sabem com afrontar-ho. Si ens parlen de tristesa i de dolor mirem cap a una altra banda. Per què ens costa tant abordar-les, si tots som vulnerables? La tirania de la felicitat em preocupa.

Wolfgang , novel·la juvenil del 2017, ens presentava un nen superdotat que alhora patia molt. La protagonista de Juno també era fràgil.

M’agraden els personatges vulnerables. No em crec els que estan carregats de virtuts i prou. El Wolfgang és un noi amb un punt emocional molt fosc, i a Juno també em va sortir aquesta part íntima de la noia d’enfrontar-se amb els seus dimonis. La vulnerabilitat és un dels meus temes literaris, i no me n’adono fins que estic a mitges d’un llibre. Segurament em surt així.

Deixaràs de fer literatura juvenil?

El dia que tingui una idea per a una novel·la juvenil m’hi posaré. Els adults tenim més prejudicis que els joves. Ells parlen de qualsevol tema amb llibertat i són un públic exigent i sincer. Una vegada que havíem de comentar una novel·la amb un suïcidi en un institut, els pares es van mostrar incòmodes i els semblava inadequat: els alumnes, en canvi, estaven encantats de parlar-ne. La literatura que intenta moralitzar des d’una mirada adulta és un error.