MÚSICA

Lenny Kravitz, un clàssic modern

El músic nord-americà avança nous temes en un concert de grans èxits

Els versos d’ A love supreme, de John Coltrane, van servir de pròleg per a l’esclat dels primers acords, eixordadors, de Fly away. Es van encendre els llums de l’escenari i Lenny Kravitz va aparèixer sobre una plataforma elevada que li permetia tenir una vista privilegiada sobre la plaça Major del Poble Espanyol de Barcelona. Sota els seus peus unes 5.000 persones omplien l’espai (es va quasi arribar al sold out ), enmig d’una intensa fragància de botifarra, frankfurt i pa torrat de les paradetes i els bars improvisats que alimentaven els assistents.

Les essències ajudaven a reforçar la sensació familiar que aporta el recinte de Montjuïc, un lloc privilegiat i de mides humanes per assistir a concerts a l’aire lliure. És especialment agraït quan es tracta d’artistes consagrats, com és el cas del novaiorquès, que tornava a Barcelona després de la seva actuació ara fa tres anys al festival Hard Rock Rising celebrat a la platja del Fòrum. Les dimensions de l’espai van permetre que no calgués adornar l’escenari amb pantalles gegantines i que tota l’atenció se centrés en el que passava a l’escenari.

Kravitz va decidir posar tota la carn a la graella des de l’inici amb Dig in i Bring it on. Rock de tall clàssic i blues elèctric, una mica arrossegat, que van fer palès que és un terreny, els dels riffs i les tornades contundents, que domina com pocs. El rock rur d’ American woman, cover molt celebrada pel públic, i el reggae de Get up, stand up, versió de Bob Marley que va sonar despullada i suggerent, van ser el preàmbul, tant a nivell musical com d’idees, per introduir dues de les peces del seu pròxim disc, Raise vibration, It’s enough i Flow, que van trencar amb la dinàmica rockera del concert.

Aquest canvi de guió va aportar alguns del moments més interessants del concert. Una base rítmica màntrica -executada per la baixista Gail Ann Dorsey- servia de coixí per a versos de to reivindicatiu que fugien de la urgència del rock. El tema creixia i mutava a poc a poc. “No pots confiar en el sistema, ja n’hi ha prou”, diu la tornada d’aquesta peça en què conviuen referències a Curtis Mayfield, Gil Scott-Heron i Marvin Gaye. Potser també del Miles Davis més elèctric, si s’ha de jutjar pel solo de trompeta que va tancar la peça i que per uns minuts va fer oblidar que era un concert de guitarres. Flow, en canvi, balada amb tocs electrònics, va encetar una part del concert més pausada en què Kravitz va voler treure de l’armari alguns dels seus hits romàntics. La succesió d’It ain’t over ‘til it’s over, Can’t get you off my mind, Always on the run, Believe i I belong to you va deixar al descobert els seus dots com a vocalista però també va submergir el concert en un fase massa ensucrada.

Reivindicant el rock

Quan l’actuació s’acostava a l’hora i mitja, la dinàmica intimista es va trencar en sec amb la interpretació enfurismada de Mamma said, un dels seus primers grans èxits a principis dels 90. El tema té gairebé 30 anys, però Kravitz encara és capaç d’esprémer-lo com si volgués reivindicar l’essència i vigència de la seva raó de ser musical: el rock dur clàssic que beu dels anys 60 i 70. Això sí, l’ha de combinar amb peces menys contundents que coquetejen amb el pop comercial com Again, que encaixa molt bé en una graella de radiofórmula. En directe, però, pot resultar desconcertant si es tria com a peça final.

En el bis, en canvi, el repertori va viure un passatge apoteòsic. Una versió extensa de Let love rule -on Kravitz es va passejar entre el public- i l’infal·lible Are you gonna go my way -el rock clàssic, de nou- van posar punt final més de dues hores de concert de grans èxits.

Més continguts de