Cinema

Leo Harlem, l''arma letal' del cinema espanyol per reanimar la taquilla

El còmic és l'estrella absoluta de 'Superagente Makey', que homenatja el cinema d'acció dels 80

Mentre els cinemes continuen esperant l'arribada d'un Christopher Nolan convertit en el Mr. Marshall de l'era covid –tot i els rumors que apunten a un nou endarreriment de l'estrena de Tenet–, la taquilla espanyola s'enfronta aquest divendres al seu primer intent seriós de reanimació: Superagente Makey no té l'aval d'un director consagrat ni el d'una novel·la d'èxit, però sí el d'un actor que amb la seva anterior pel·lícula com a protagonista, El mejor verano de mi vida, va superar el milió d'espectadors i es va quedar a prop dels 8 milions de recaptació. Leo Harlem, un còmic amb moltes hores de clubs i televisió i poc currículum cinematogràfic –va debutar de rebot amb un cameo a Torrente 5–, és ara, coses de la vida, la gran esperança dels exhibidors per aixecar unes xifres paupèrrimes de taquilla.

Dirigida per Alfonso Sánchez, Superagente Makey és l'intent conscient de construir una franquícia a partir de la personalitat humorística de Leo Harlem, que reprodueix l'ADN del seu personatge a El mejor verano de mi vida: l'home trempat i d'acudit fàcil, al·lèrgic al postureig i devot de la família. Però aquí no interpreta un xarlatà entranyable, sinó un policia municipal amb una fixació pel cinema d'acció dels 80: des de Límit 48 hores fins a La jungla de vidre (“ Yippee ki yay, motherfucker” és el seu crit de batalla) passant per Superdetectiu a Hollywood, que de fet serveix com a patró argumental per a una història que trasllada el personatge del seu hàbitat natural (Carabanchel) i el situa en una Costa del Sol plena de fatxendes, discoteques VIP i una policia moderna amb agents de cossos esculpits al gimnàs i tecnologia punta, un escenari no necessàriament realista però que serveix per explotar el recurs còmic del peix fora de l'aigua.

La semblança entre els protagonistes d' El mejor verano de mi vida i Superagente Makey ja ens indica que Harlem s'instal·la en la tradició d'aquells actors que, com Louis de Funès i José Luis López Vázquez, creaven un personatge franquícia que s'anava adaptant a cada paper i pel·lícula. “És cert, no puc evitar que la meva personalitat i forma de parlar es transmeti als meus papers i al final els acaba absorbint –admet Harlem–. Sobretot el que m'agrada és que siguin personatges jovials, de peu de carrer. Potser en això sí que m'assemblo a De Funès o López Vázquez, però jo soc un nouvingut a aquest món, no em puc comparar amb ells. Ara, no descarto interpretar algun dia un paper dramàtic, per què no?”.

El 'flow' de Jordi Sánchez

Curiosament, a Superagente Makey Harlem forma equip amb Jordi Sánchez, un actor que tampoc té manies pel que fa a repetir registres –del Lopes de Plat bruts al Recio de La que se avecina– però que aquí, en canvi, es reinventa com a supervivent de la llarga nit de Marbella: el seu Willy és un vividor inconscient i hedonista inspirat en Espartaco Santoni. “Jo havia vist el Jordi en pel·lícules de Cesc Gay i sabia que podia fer coses diferents –explica Alfonso Sánchez–. Amb el Jordi passa que sembla més lleig del que és perquè els seus personatges són lletjos per dins i la maldat deforma, però de jove era molt guapo. I aquí hem tret el seu flow, la part més atractiva, amb un vestuari que és un homenatge al Sonny Crockett de Corrupció a Miami. I ell encantat, esclar. De fet, es va aprimar 10 quilos per posar-se en forma”.

L'esperit del cinema d'acció dels 80 que invoca Superagente Makey emana del seu format de buddy movie, però també està present en dotzenes de referències més o menys explícites que van dels muntatges musicals d' El Equip A a l'evocació de seqüències d' Arma letal i Límit 48 hores o a diàlegs construïts amb títols de pel·lícules de l'època. “La meva adolescència està marcada per aquest cinema, que per a un xaval d'un barri conflictiu de Sevilla com jo era l'única manera de somiar i viatjar a Nova York o Los Angeles”, admet Alfonso Sánchez, que cita directors com John McTiernan, Tony Scott i Walter Hill i es reconeix tan influenciat per ells “com per Azcona o Berlanga”. Harlem també es confessa fan del cinema d'acció dels 80. “Jo miro de tot, però aquestes pel·lícules les porto molt endins, quan les miro em torno a sentir jove. La meva favorita és La jungla de vidre 2, que és un prodigi de ritme”, diu l'actor.

El començament d'una saga?

Estem acostumats a veure cinema nord-americà concebut com a primera pedra d'una saga de pel·lícules, però sorprèn veure una cinta espanyola que juga aquesta carta de manera tan explícita, deixant moltes portes obertes i apuntant futures direccions argumentals. “Seria bonic, el personatge s'ho val i hem plantat moltes coses que m'agradaria veure evolucionar, com el personatge de la Lola, la filla del Makey, que es revela com una autèntica heroïna d'acció –diu Alfonso Sánchez–. I també hi ha l'oferiment que li fa un diplomàtic rus al Makey per treballar per a ells, això pot donar molt de joc”. I en qualsevol cas, si arriba la segona part el director es compromet a parlar amb els guionistes perquè el Makey digui en algun moment allò que sempre remugava Danny Glover a la saga Arma letal: “Estic massa vell per a aquesta merda”.