Música

Més de tres hores amb la classe de Leonard Cohen

La gira 'Old ideas' del músic canadenc aplega 12.000 persones al Palau Sant Jordi

Leonard Cohen no va acabar d'omplir el Palau Sant Jordi en la que pot ser l'última actuació del canadenc a Barcelona, però va deixar constància de la seva classe. Com és habitual en la gira de presentació del disc 'Old ideas' va començar amb 'Dance me to the end of love' quan passava un quart d'hora de les nou del vespre. De seguida Cohen es va dirigir al públic per explicar que potser no tornaria a tocar aquí, però que aquesta nit donaria tot el que té.

La primera part del concert va combinar clàssics com 'The future', 'Everybody knows' i 'Sisters of mercy' amb cançons de l'últim disc, com 'Darkness' i 'Amen'. El tarannà més auster d'aquest àlbum va marcar el to del bloc, amb molt protagonisme del violí i sobretot de les guitarres de Javier Mas. Cohen, tocat amb barret i projectant serenor, va cantar amb una veu profunda sempre en primer pla i ben recolzada pels cors de Sharon Robinson i les germanes Webb. En un parell de moments es va agenollar en una catifa. Tot plegat seguia un tempo pausat, com de vals etern matisat per sonoritats que remetien a la música 'klezmer'. La primera hora i mitja es va tancar amb la presentació d'una banda que va dirigir amb detallista elegància Roscoe Beck.

Tot un cavaller

Després d'un descans de vint minuts, Cohen va engegar la segona part amb 'Tower of song' i 'Suzanne'. Aquesta última, rebuda amb forts aplaudiments, la va tocar amb la guitarra, en el moment més 'cantautor' de la nit. També va interpretar 'The partisan', novament amb ecos d'Europa central, i a 'Democracy' va jugar amb l'arpa de boca. Just després va deixar soles les germanes Webb perquè toquessin 'Coming back to you', i es va treure el barret per escoltar Sharon Robinson cantant 'Alexandra leaving'. Tot un cavaller i encara un seductor als 78 anys.

Amb una acurada administració del tempo i de l'energia, va afrontar el final del segon bloc amb la veu encara en forma. Davant tenia el repte d'enllaçar 'I'm your man', 'Hallelujah' i una 'Take this waltz' especialment memorable en què es va agenollar davant Javier Mas i va donar la rèplica als cors. Si hagués volgut, podia haver allargat el vals eternament.

Un nou descans, aquesta vegada més breu, va precedir els bisos. El públic va corejar la tornada de 'So long, Marianne', un dels pocs moments en què la veu de Cohen va tremolar, potser obligat ell mateix a ser conseqüent amb les seves paraules. Havia dit que donaria tot el que tenia, i això estava fent després de tres hores de concert i quan encara havia de completar uns bisos de traca. Amb el Sant Jordi totalment entregat a la generositat del poeta canadenc, Cohen va atacar una de les peces més sòlides de la seva carrera:  'First we take Manhattan', en què Javier Mas va aportar el toc espanyol i el públic va picar de mans de valent, empesos per l'èpica de la premonició que hi ha en els versos de la cançó. 

El segon bis es va obrir amb 'Famous blue raincoat', obra mestra del gènere epistolar que Cohen va interpretar amb la guitarra mentre els cors gronxaven la melodia. Per cert, aquest cop la va rubricar amb un distant "a friend" en comptes de l'original "L. Cohen". Molt poc més es podia demanar després de tres hores i mitja, però encara hi havia veu per continuar i tancar el concert amb una versió dels Drifters: 'Save the last dance for me', un comiat amb molta classe.

Etiquetes

Més continguts de