Música

Inèrcies, alegries i esperança en la nova temporada del Liceu

Seguida per streaming, la presentació de la nova temporada del Liceu tenia un regust estrany. Com la mateixa programació, que ha hagut de prescindir de dos títols que corrien en boca de tothom: Ievgeni Onegin i Dialogues de Carmélites. Llàstima.

Salvador Alemany obria foc amb dos termes: qualitat en equilibri. Això és el que explica el caràcter aparentment conservador de molts dels títols programats: Lucia, Bohème, Tannhäuser, Contes d’Hoffmann, Traviata, Otello… (tres Verdi, si hi sumem la versió en concert d’ Il trovatore amb Netrebko). Com diu Valentí Oviedo, no és anacronisme, però no deixem de viure de certes inèrcies, amb títols sempre imprescindibles però que ja hem vist moltes, massa vegades, sobretot quan recordem que el teatre té deutes encara amb Berlioz, amb el Barroc francès i, sobretot, amb el segle XX de Schreker, Krenek, Zimmermann, Adams, Rihm… per no parlar del retorn de Britten, no fos cas que els títols representats durant la direcció de Matabosch fossin miratges de “passa-que-t’he-vist” i que hàgim d’esperar més d’una dècada per gaudir de nou de Billy Budd, Peter Grimes i The turn of the screw.

Això sí: ens alegrem molt que torni una òpera de George Benjamin, ara escenificada, i que sigui una meravella com Lessons of violence and love. Molt ad hoc per al tema de fons de la temporada: l’obsessió. Bona idea la de dotar la temporada d’un fil conductor. Temporada de dramaturg, una mica com feia Gerard Mortier.

Tanmateix, no ho té fàcil Víctor Garcia de Gomar, flamant director artístic, per tirar endavant amb un projecte tan ambiciós com excitant i prometedor, el de fer del Liceu una casa d’arts i d’artistes, amb l’òpera com a pal de paller però sense renunciar a una dimensió radial de l’espectacle operístic. Una dimensió que dialoga amb arts plàstiques, amb literatura i amb pensament. D’això, Garcia de Gomar en sap molt i les idees programades són excel·lents, incloent-hi les sis microòperes en col·laboració amb Òpera de Butxaca i Nova Creació.

I, com sempre, amb temes pendents, com ara lleis de mecenatge, ara que molts espònsors deixen de donar suport a moltes institucions culturals. A l'últim número (236-237) de la revista Ópera actual, la periodista Lourdes Morgades recull unes declaracions de Garcia de Gomar que apunten a la necessitat urgent d’una llei de mecenatge, per incentivar-lo amb contrapartides com ara importants desgravacions fiscals. El tema de sempre.

Ara bé: el covid-19 ha causat, causa i continuarà causant estralls si no ens posem les piles i deixem d’acudir massivament a la platja o a fer birres diàries a les terrasses dels nostres carrers. Tant de bo que el que passa a Pequín no arribi aquí, no fos cas que –iniciada la temporada i amb el primer fred, el bitxito –com l’anomena la meva filla– s’ensenyorís de carrers, escoles, universitats i teatres i els haguéssim de tornar a tancar.

Potser és per això que la primera òpera escenificada serà el Don Giovanni dirigit escènicament per Christoph Loy i musicalment per Josep Pons en què –sembla– es guardaran les distàncies de seguretat… Un Don Joan que no toca ni es deixa tocar? Difícil de creure… Però mentre hi ha vida hi ha esperança.