ÒPERA

‘L’enigma di Lea’, una estrena mundial al Liceu

L’òpera de Benet Casablancas i Rafael Argullol neix amb direcció escènica de Carme Portaceli

El compositor Benet Casablancas surt de l’ascensor en una de les plantes superiors del Gran Teatre del Liceu. Camina apressat pel passadís fins que troba un espai prou discret i silenciós al costat de la sala d’assaig Mestres Cabanes. Allà respondrà algunes preguntes sobre L’enigma di Lea, el seu debut operístic, amb text del filòsof Rafael Argullol i direcció escènica de Carme Portaceli. L’estrena mundial de l’òpera serà el 9 de febrer, i s’hi faran quatre funcions fins al dia 13. És a dir, s’apropa la culminació d’un procés que va començar fa vuit anys, quan Casablancas va pensar compondre una òpera a partir del llibre El fin del mundo como obra de arte (1990) d’Argullol. “Em va sorprendre una mica la proposta. Vaig donar-hi voltes, a la idea de fer-ho sobre un text ja existent, i al final vaig arribar a la conclusió que s’havia de fer un text completament nou per a una òpera del segle XXI”, recordava Argullol dos dies abans a la sala Tenor Viñas del Liceu mentre a l’escenari Portaceli dirigia un assaig del segon acte en què ja es podia veure l’espai geomètric, amb cubs mòbils, que acull l’acció de l’òpera.

Casablancas deixa el rellotge damunt la taula. Té tres quarts d’hora lliures abans de baixar fins a la platea per sentir l’assaig de l’orquestra. “Friso per anar-hi. Vull veure la disposició de l’orquestra al fossat. No és que sigui una orquestra ampliada, però hi ha piano i celesta”, explica el compositor de Sabadell mentre treu tres llibretes gegants: són les partitures dels tres actes de L’enigma di Lea, “un conte mític” amb un repartiment que inclou la mezzosoprano escocesa Allison Cook, el baríton murcià José Antonio López, el contratenor berguedà Xavier Sabata i la soprano de la Ribera d’Ebre Sara Blanch, entre d’altres. Unes hores més tard es viurà un altre moment decisiu: la italiana, l’assaig musical amb tots els cantants i l’orquestra sota la direcció de Josep Pons. Després serà el torn dels assajos complets, quan conflueixen totes “les capes” de l’òpera, inclosa la videocreació de Miquel Àngel Raió, un col·laborador de confiança de Portaceli que també va treballar amb la directora al Frankenstein que es va representar l’any passat al Teatre Nacional.

Mite, realitat i humanisme

L’argument de L’enigma di Lea arrenca amb la violació de la protagonista per part d’una força divina. Lea, portadora des d’aleshores del secret de la transcendència, és condemnada a errar pel món constantment vigilada per dos personatges sinistres, Milleocchi i Millebocche, que limiten la seva llibertat. Encara en el primer acte, Lea coneix Ram, que vagareja somnànbul i impossibilitat per estimar i per sentir. Lea i Ram seran l’eix d’una història, “una barreja contínua de mite i realitat”, tal com diu Argullol, profundament humanista. “És una òpera contemporània que parla de l’horror de la uniformitat de la humanitat i que explica que quan s’enfonsa la supremacia de la uniformitat i hi ha la possibilitat que el yin i yang s’ajuntin també hi ha esperança”, apunta Portaceli.

Per a Casablancas, L’enigma di Lea és “una història d’amor, passió i dolor” amb una protagonista que és “una persona ferida, un símbol de la mateixa condició humana”. I d’acord amb Argullol, el compositor també en defensa el caràcter “humanista”, fruit de la dialèctica entre llum i ombra que posa en joc el filòsof i que enlaira la figura de Lea, “la quinta essència de l’inconformisme”. “Es veu obligada a vagar i a un cert naufragi, però és molt combativa, molt exploradora. Malgrat que ha estat violentada i desbordada, no es deixa destruir i continua tot un camí que finalment la porta no únicament a sobreviure, sinó a ser la portadora d’aquest rescat de la fe de la qual parla l’obra. No estic parlant d’una fe religiosa, sinó de la fe que significa buscar la llibertat, buscar no únicament la capacitat de sobreviure, sinó de viure”, afegeix Argullol. Al cap i a la fi, el que proposa també és una esmena, una protesta, “contra una actitud que és molt pròpia del nostre món contemporani i que es resumeix en la frase «és el que hi ha», que potser és la frase més dita a la nostra època”. L’enigma di Lea, doncs, és, segons Argullol, una crida a favor d’una possibilitat alternativa a aquest és el que hi ha. “Hi ha elements que poden tenir una lectura política en un sentit ampli, perquè parla de tot allò que impedeix que les persones es realitzin lliurement. Fins i tot hi ha frases que sembla que remetin a les fake news ”, explica Casablancas.

Els últims preparatius de l’òpera van començar el 2 de gener, mentre al Liceu es representava Madama Butterfly i alhora s’iniciaven les tasques de muntatge de la Rodelinda que s’estrenarà el 2 de març. “Conviuen els tres muntatges”, diu Portaceli un pèl amoïnada perquè “un mes d’assajos és molt poc temps, sobretot perquè es tracta d’una estrena mundial” i per tant no hi ha cap referent extern: tot és nou a L’enigma di Lea. Per això el pressupost de la producció s’enfila fins als 329.520 euros. En qualsevol cas, és inferior als 390.000 euros de l’òpera Demon de Rubinstein que es va veure l’any passat. Tanmateix, L’enigma di Lea és una producció del Liceu, mentre que el cost de Demon se’l repartia amb tres teatres més.

Una història clara i entenedora

Casablancas està vivint aquest dies amb molta intensitat, conscient, però, que la seva feina va acabar abans. O més o menys. “He anat a molts assajos i m’he posat a disposició de tothom mirant de no interferir. Però sempre hi ha petits dubtes, i si soc allà, o si hi és el Rafael Argullol, t’acaben preguntant”, admet. “Això de fer una òpera és complexíssim! -exclama Argullol-. Les perspectives són molt bones. Tenim un director musical esplèndid i els cantants són molt bons”. “Tenir setanta persones a l’escenari fa molt de respecte. És extraodinari”, diu Portaceli.

Argullol, que escrivia tenint al cap “una mena de música espectral” que no era la que compondria Casablancas, va anar treballant el text amb la intenció que la història fos clara i entenedora. “Volia que fos expressiva. Tot plegat implicava buscar una contemporaneïtat però al mateix temps ser capaços de fer una òpera que, a diferència de moltes òperes contemporànies, no fos un collage de fragments des del punt de vista textual, sinó una història amb un argument completament seguible per l’espectador que impliqués elements universals de la condició humana i alhora elements que siguin molt palpables al nostre present”, explica Argullol, que va acordar amb Casablancas que seria una òpera en italià, “la lingua franca de l’òpera”, i amb els cors en català. [Acantilado n’ha editat en llibre la versió en castellà: El enigma de Lea. Cuento mítico para una ópera ].

Tota aquesta feina, però, no va ser fàcil. L’enigma de Lea també és filla d’aquests temps convulsos sobretot al sud d’Europa. Per tirar endavant l’òpera, Casablancas i Argullol van trobar el suport de Joan Matabosch, que aleshores era el director artístic del Liceu. “Però la crisi econòmica ho va aturar tot. No vam tenir llum verda fins a finals del 2015. Hauria arribat abans si la situació econòmica hagués sigut una altra”, recorda Casablancas, que ha dedicat tres anys de feina continuada a la composició d’una òpera “gran”. “És una obra de format gran que demana onze solistes i planteja duos, trios i un cor que té unes proporcions importants. No és una òpera de cambra”, assegura Casablancas.

Aquestes dimensions expliquen decisions harmòniques i una tria de veus especial. “A l’hora de definir els rols vam tenir molt clar que volíem un contratenor i vam pensar de seguida en Xavier Sabata, que interpreta el paper del Doctor Schicksal. I per a Milleocchi i Millebocche, aquests personatges histriònics i agressius que poden simbolitzar tots els agents que ens treuen la llibertat, vam pensar en dues veus extremes que en si mateixes tinguessin alguna cosa d’agressiu i d’histriònic: soprano de coloratura i baix profund. I pel que fa al personatge de Ram, viu una quinta per sota de Lea”, explica Casablancas, que tot i que no fa servir cap leitmotiv ni associacions mecàniques, relaciona Lea amb la flauta, “l’instrument més pur de l’orquestra”.

La protagonista de ‘Quartett’

En la tria de la protagonista de L’enigma di Lea hi ha una història si més no curiosa. Casablancas, bon amic de Luca Francesconi, va veure al Liceu al febrer de 2017 una de les representacions de l’òpera Quartett del compositor italià i amb direcció escènica d’Àlex Ollé. “Va ser aleshores quan es va gestar la participació d’Allison Cook a L’enigma di Lea, però en aquell moment jo no ho sabia. Va ser una decisió de la direcció del teatre. Després l’Allison em va demanar la partitura i, saltant-se els protocols, em va enviar una carta directament a mi. Havia entès perfectament la intenció musical i dramàtica de l’obra”, diu Casablancas. Argullol comparteix l’elogi: “Quan vaig veure Allison Cook el dia que es feia la presentació de l’argument, vaig pensar que era una actriu que interpreta de natural. I amb Xavier Sabata passa el mateix: és tal com jo imaginava que seria el Doctor Schicksal”.

“És una meravella treballar amb ells. L’Allison, a més d’una gran cantant, és una actriu de primera”, afegeix Portaceli, que ha dissenyat una posada en escena també entre el mite i la realitat, de naturalesa minimalista i inquietant en alguns moments.

Les veus de la història d’un amor i d’un secret

Allison Cook

La mezzosoprano escocesa, que al 2017 va cantar Quartett de Luca Francesconi al Liceu, és ara Lea, la gran protagonista de l’òpera de Benet Casablancas i Rafael Argullol. De fet, la seva presència a l’escenari és continuada al llarg de l’hora i tres quarts que dura l’obra.

José Antonio López

“És foc cap endins, però marbre i gel cap enfora”, diu Argullol sobre Ram, el personatge que interpreta el baríton José Antonio López, una veu acostumada al repertori contemporani.

Xavier Sabata

El contratenor Xavier Sabata és el Doctor Schicksal (el Doctor Destí), un personatge grotesc i proper al grand guingnol que és clau en el segon acte de L’enigma di Lea.

Sara Blanch

La soprano de Darmós, que en aquesta temporada del Liceu ha cantat a L’italiana in Algeri, és la Primera Dama de la Frontera, un rol dipositari del vessant utòpic de l’òpera, una de les llums que guien Lea. Les altres dues dames són Anaïs Masllorens i Marta Infante.

David Alegret

El tenor barceloní és un dels tres escultors que intenten desxifrar l’enigma de Lea en el segon acte. Alegret és Michele (Miquel Àngel); Antonio Lozanom és Lorenzo (Bernini), i Joan Noval-Moro és Augusto (Rodin). Art dins l’art.

Sonia de Munck

La soprano madrilenya assumeix el rol de Millebocche, un dels dos personatges obertament negatius de L’enigma di Lea. L’altre és Milleocchi, la interpretació del qual la fa el baix Felipe Bou.

Més continguts de