'Longa noite': Eloy Enciso s'endinsa en la nit franquista que no s'acaba

Crítica del film gallec premiat a Locarno, que es nodreix de textos de l'època que retrata

Direcció: Eloy Enciso. Guió: Eloy Enciso a partir de textos de Max Aub, Ramón Valenzuela i Luis Seoane, entre d'altres. 93 minuts. Espanya (2019). Amb Celsa Araujo, Misha Bies Golas i Nuria Lestegás.

Amb l'esplèndida Longa noite, Eloy Enciso trenca amb aquesta empipadora inèrcia instal·lada al cinema espanyol d'aproximar-se a la postguerra i el franquisme sempre a través del drama històric o documental més convencionals. El cineasta gallec du a terme una tasca de recuperació de literatura de l'època per desenterrar diversos textos, des de fragments de llibres de Max Aub o José María Aroca a les últimes cartes de condemnats a mort, que es reencarnen en les veus de diferents personatges. De la mà de l'Anxo (Misha Bies Goles), un republicà exiliat que torna a la seva terra, recorrem aquesta Galícia carregada de por, fatxenderia, resignació i resistència.

Enciso apel·la a una tradició conreada sobretot en el cinema portuguès o en filmografies com la de la parella Straub-Huillet i atorga un lloc central a la paraula, sense caure en l'academicisme de certes adaptacions literàries ni renunciar a l'emoció (el tram final és devastador). Amb l'ajuda d'aquest mestre de la fotografia que és Mauro Herce, despulla el film de l'habitual tramoia d'època i el situa, a mesura que avança el metratge, en una dimensió cada cop més abstracta, entre la pintura i la nit eterna. Així, la narració d'una republicana que explica com la portaven a afusellar o el testimoni de la vídua que ja no en vol saber res més de guerres ressonen més enllà del seu temps i ens parlen també del nostre present.