ART

El MNAC retorna la glòria a Antoni Fabrés

L’artista surt de l’ostracisme amb una exposició amb 147 de les obres que va donar al museu el 1925

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) han tornat a assolir una gran fita patrimonial. Després de posar en valor el llegat d’artistes com Carles Casagemas, Ismael Smith, Lluïsa Vidal, Josep Tapiró i Pere Torné Esquius, avui obre les portes una exposició extraordinària amb una part dels fons que Antoni Fabrés (Gràcia, 1854 - Roma, 1936) va donar als Museus de Barcelona. En vida, a Fabrés el van encotillar com a pintor “pompier” i “seguidor de Fortuny”, com diu el comissari de la mostra, l’historiador i conservador de la Biblioteca de Catalunya Aitor Quiney, que s’ha volgut desmarcar de les etiquetes per anar al moll de l’os del talent i el virtuosisme de Fabrés, on també hi ha crítica social i humor. “Hem volgut donar una visió polièdrica d’un artista que va ser polièdric -explica Quiney-. Fabrés va ser un home molt llegit. Tenia una visió romàntica de la vida i per a ell l’artista era un demiürg”, subratlla.

La mostra, que porta per títol Antoni Fabrés. De la glòria a l’oblit, inclou 147 de les 270 obres de la donació, entre dibuixos, pintures i escultures, i entre les quals destaquen un retrat inèdit de Diego Rivera, que va ser alumne de Fabrés durant la seva etapa mexicana, i un altre retrat ara identificat correctament com el pintor Saturnino Herrán. També hi ha dos retrats més de les filles de l’artista fets amb pastel, refinadíssims; el projecte per a la decoració del sostre del Teatre Principal de Barcelona, Triomf de la Comèdia, i una Monja morta que costa molt poc confondre amb una fotografia. Entre els treballs orientalistes cal remarcar la parella que formen Esclava en venda, propietat de la Diputació de Barcelona, i Un lladre, del Museu del Prado. “Les obres que va donar eren les pròpies, no les que venia als clients burgesos i conservadors, així que trobem l’obra més solta i intimista”, diu el comissari. Pel que fa a les escultures, és ineludible Abel mort : és l’obra, realitzada en vuit hores, amb què Antoni Fabrés va guanyar a l’Acadèmia de Belles arts de Sant Jordi la pensió d’escultura per anar a Roma. Tot i així, el vessant com a escultor de Fabrés va ser problemàtic: com li va explicar al seu amic Narcís Oller en una carta, la va haver d’abandonar perquè no tenia prou mitjans per dedicar-s’hi, i a la mort de Fortuny va decidir concentrar-se en la pintura per assolir la mateixa fama del reusenc.

Tornar al taller de l’artista

A ntoni Fabrés. De la glòria a l’oblit està integrada en el recorregut de la col·lecció -en lloc de situar-se a les sales temporals- aprofitant l’espai lliure que han deixat les obres que el museu ha prestat per a una exposició al Japó sobre la Barcelona modernista i una altra sobre Juli González al Brasil. Al marge de redescobrir la figura de Fabrés, el muntatge, realitzat amb la col·laboració de l’artista Jesús Galdón, és un altre dels atractius de l’exposició perquè evoca l’aiguabarreig d’obres d’art i objectes exòtics que l’artista tenia al seus tallers de Barcelona, París, Roma i Mèxic. “Tenia uns tallers molt grans, amb records orientalistes i japonesos, vestits, armadures... No hi ha cartel·les perquè era molt important no distorsionar el discurs d’una pinacoteca del segle XIX”, explica Quiney. Precisament els anys gloriosos de Fabrés van ser els parisencs i els mexicans. El pas de Fabrés, entre els anys 1902 i 1907, per Mèxic va ser especial pels nous camins que va obrir en la seva pintura i perquè s’hi va traslladar a petició del president del país, Porfirio Díaz.

La caiguda en l’oblit d’Antoni Fabrés es remunta a les circumstàncies amargues i la decadència dels seus últims anys de vida: la crítica va qüestionar que el 1926 Joaquim Folch i Torres exposés als Museus de Barcelona les obres que havia donat de manera permanent a la Sala Regent i l’exposició va ser desmuntada l’any 1932. Els greuges van continuar perquè es va creure erròniament que Fabrés havia fet la donació a canvi d’una pensió vitalícia de 10.000 pessetes que li va concedir l’Ajuntament de Barcelona. Més endavant se li va deixar de pagar, i Fabrés va remoure cel i terra per recuperar-la i finalment en va aconseguir una altra de 4.000 pessetes. Pel que fa a la donació, el seu nebot li va explicar per carta que les seves obres estaven guardades en unes condicions insalubres i Fabrés va respondre a aquella situació amb un quadern delirant titulat Verdades indesmentibles por una inevitable defensa contra increíbles injusticias que y sobre todo antipatrióticamente con calumnias desacreditan la insuperable honra de Barcelona.

L’estat de conservació de les obres va ser una qüestió delicada: a l’àrea de restauració i conservació preventiva del museu s’hi han restaurat 105 obres, un 70% de les exposades. Com explica la cap del departament, Mireia Mestre, les peces van patir “els viatges i canvis de residència” de l’artista i van haver de ser tractades de problemàtiques com fongs, deformacions, estrips i pedaços i taques d’humitat. Gràcies al contacte que van tenir amb la besneta de Fabrés, Matilde Betti-Berutto, van fer estudis radiogràfics a la pintura Desert blanc i van descobrir que originalment hi havia un soldat mort a la part central i que l’artista el va cobrir i va donar un caràcter abstracte a la composició. El cost d’ Antoni Fabrés. De la glòria a l’oblit ha sigut d’uns 120.000 euros i estarà oberta fins al 29 de setembre.