Manuel Cusí, un pintor addicte a la bellesa

Una nova monografia torna a la llum el llegat d'un artista del Modernisme poc conegut pel gran públic

El pintor Manuel Cusí (1857-1919) era, segons un article publicat a la revista quinzenal Álbum Salón, "el monopolitzador de les galanteries de palc, camerinos i boudoirs", per l'afany de bellesa i sofisticació de les dones dels seus quadres. L'autor d'una crítica d'una exposició a la Sala Parés publicada a La Vanguardia destaca la seva "elegància", i en una altra de La Ilustración Artística la seva "gràcia". Però tot i així va caure en l'oblit, i en les últimes dècades ha tornat amb força en dues ocasions. La primera, quan la historiadora de l'art Isabel Coll va donar la primera visió conjunta de la seva figura el 1999, amb una exposició a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú, la vila natal de l'artista. I la segona, ara que el també historiador de l'art Rossend Casanova publica obres fins ara desconegudes, provinents del llegat familiar o aparegudes al mercat al llibre Manuel Cusí: Devoció per la bellesa, editat pel net de l'artista, Manuel Terrón i Cusí. A més de la família i sobretot col·leccions particulars, la seva obra es conserva en institucions com la mateixa Biblioteca Museu Víctor Balaguer, el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el Museu del Modernisme, entre d'altres.

"El que va passar amb Cusí no només va passar amb ell, sinó amb molts altres pintors", afirma Rossend Casanova. La raó per la qual el pintor va quedar en l'ostracisme es troba en el "desamor" per l'art del segle XIX des de l'aparició de les avantguardes. "A l'art català encara hi ha molt per descobrir", subratlla. Isabel Coll coincideix amb ell al pròleg del llibre, i aporta altres raons. "Les circumstàncies d'aquest oblit són diverses. Una és, probablement, l'interès general per enaltir uns determinats artistes, en molts casos paisatgistes. Una altra podria ser la reacció, entusiasta i interessada, per difondre el Modernisme en totes les seves accepcions", explica Coll. "Encara hi hem d'afegir el fet que d'aquest grup sorgiren personalitats artístiques la fama de les quals va anar més enllà del camp de l'art, una popularitat que va afavorir el coneixement d'uns determinats pintors, dels quals, equivocadament, es tenia el concepte que la seva obra resumia tots els esforços de la pintura catalana del tombant de segle".

Manuel Cusí és conegut sobretot per les seves dames burgeses a l'interior del Liceu i altres retrats femenins caracteritzats per la galanteria i, a vegades, la picardia. Per realitzar-los, va reproduir una llotja del teatre dins el seu taller i va ser un pioner en treballar amb llum elèctrica, el contrari del que feien els pintors que sortien a l'aire lliure. "És un gran mestre", diu Casanova. "Va ser capaç de crear efectes força sorprenents", subratlla. Precisament algunes de les seves obres van aparèixer a Álbum Salón, la primera revista d'Espanya que va publicar obres d'art en color. Com el títol del llibre, Casanova subratlla "la devoció" que Cusí va tenir per la bellesa, i el fet que va gaudir molt pintant. "Buscava un ideal de bellesa, tot està molt equilibrat per cercar la bellesa", diu l'autor.

Una de les característiques del llibre és que algunes obres estan reproduïdes conjuntament a crítiques publicades a l'època, com és el cas de Bombolles de sabó, de la qual el crític de La Vanguardia va destacar "l'ambient de pau" i "les qualitats tècniques".

En algunes pintures de Cusí brillen més les carnacions de la model que alguns objectes metàl·lics, i potser aquesta sofisticació va ser un dels atractius per a la clientela que va tenir en paral·lel a la seva obra més personal. De fet, Casanova creu que hi ha famílies que tenen un Cusí a casa i encara no ho saben i que, arran de la publicació del llibre, sortiran a la llum noves obres.

La formació artística de Manuel Cusí va començar a l'Escola Llotja i va continuar a París, al taller de Léon Bonnat. Curiosament, quan va tornar a Barcelona va continuar pintant els temes folklòrics espanyols que estaven de moda a la capital francesa. Un altre tret distintiu de la seva trajectòria és que, a més de pintor, Cusí va tenir un paper molt actiu a l'Ateneu Barcelonès. 

L'etapa final de la vida de Manuel Cusí va ser molt trista: la seva filla Núria, la protagonista de pintures com La filla del mar, va morir d'una malaltia pulmonar quan era una adolescent, i ell va morir als 62 anys, el 1919. Després de la mort de la seva filla, Cusí va deixar de pintar la figura humana i va començar a fer unes natures mortes els peixos i les fruites dels quals semblen "adormits", com diu Casanova. "Són una mica goyescos, pinta el drama". "En l'última etapa, durant la qual va pintar a Tossa de Mar, a fora del taller, es va desprendre de la voluptuositat. La llum és totalment diferent, és de sol, de tarda i és una pintura que no és noucentista, però ja no és estricament modernista i té un pes de l'art de la dècada del 1910".