Marc Martínez: “Com és possible que la gent traguem tant?”

BarcelonaSón mesos intensos per a l’actor i director teatral Marc Martínez (Barcelona, 1966). Després de l’èxit com l’assassí de la sèrie Nit i dia, avui reestrena com a director Conillet, el monòleg protagonitzat per Clara Segura. Així i tot, ha trobat temps per compondre els temes del nou disc que el seu alter ego Mal Martínez estrenarà al Festival Singlot el dia 29 de juliol.

Han passat més de 15 anys des de que vas publicar el teu primer disc, El bolero del Raval (1999)

Fa molt temps que volia tornar al món de la música. El títol de l’espectacle, i que serà el títol del disc si el podem editar, dóna moltes pistes: Humor i hòsties. Tinc 50 anys i em venia de gust fer un procés diferent al d’ El bolero del Raval. Volia mirar-me el melic amb calma i connectar amb les meves pors i els meus desitjos. Les cançons parlen molt de por i d’amor. Tant l’un com l’altre són el motor de tot. Tenen molt en comú amb Conillet.

A la imatge de l’espectacle apareixes amb la cara ensangonada, com si t’haguessin esbatussat. ¿El teu compromís polític t’ha tancat portes en el món de l’espectacle?

Quan he estat en una companyia i he vist alguna cosa rara, he aixecat la mà. No me’n penedeixo. ¿Com és possible que la gent traguem tant? L’altre dia em van dir que en tots els meus personatges, des de Matraca, no, hi ha una càrrega política, fins i tot mala llet. No hi havia pensat mai. En aquest espectacle el compromís no hi és explícitament. Em diuen que la imatge és bèstia, però ¿que no és bèstia el món? No m’agrada parlar d’activisime, perquè penso que és una responsabilitat de tots. No puc deixar de fer teatre i no estar pendent del que està passant al món. El teatre ha de mirar els ulls al carrer i a la societat.

A Conillet, vas expressar el teu compromís com a director.

L’havia de fer com a actor, però no vaig poder. És molt innovador. No s’acostumen a veure textos que siguin tan polièdrics. Sóc masclista, perquè és el que he mamat, però sé diferenciar una cosa d’una altra. No s’ha fet justícia a la dona al nostre teatre, tampoc a Espanya. Les dones són més bones actrius i cobren menys, per què? Això em fa ràbia.

També has treballat amb públic infantil. El 2014 vas estrenar a Camallera Mini Mani, per ensenyar els nens a manifestar-se.

És en els petits on s’ha de treballar. Si no els fas estimar la cultura des del parvulari, és impossible que tinguis un públic. Si l’espectador no és lliure, no pot triar. I el meu somni és tenir una casa del teatre, oberta i popular, com Chapitô, a Lisboa. Hi ha molta gent que no té diners i que no podrà estudiar ni pagar-se uns estudis d’interpretació. En una casa del teatre com aquesta poden trobar moltes possibilitats de fer coses en el camp del teatre, el circ, el cinema i en les arts plàstiques. En podrien sortir espectacles que vinguessin al Romea o que fessin gira arreu del món.