Música

"No vull que l’odi contamini el meu petit món artístic"

La cantant María José Llergo presenta el disc 'Sanación' a L'Auditori

María José Llergo (Pozoblanco, Còrdova, 1994) era un secret que corria de boca a orella. La cançó Niña de las dunas era recomanada arreu, sobretot a Barcelona, on vivia i estudiava cant flamenc i modern a l'Esmuc. A poc a poc, el misteri d'aquesta cantant cordovesa, flamenca en l'electrònica i al costat del guitarrista Marc López, va ser el secret que molts volien compartir. Ara publica amb Sony el disc Sanación (2020), set cançons que també formaran part del repertori del concert d'aquest divendres a la sala 2 de L'Auditori de Barcelona. L'acompanyaran López, el guitarrista David Soler, el productor Carlos Rivera i, en tres temes, la big band de Claudio Marrero.

¿Has tornat a enregistrar els temes antics?

Niña de las dunas, no. Nana del Mediterráneo, sí.

Per què no Niña de las dunas?

Perquè em feia molta il·lusió donar-li l'espai que es mereix, encara que fos una cançó gravada precàriament. Gràcies a Niña de las dunas vaig conèixer la Laura Llamas [la seva mànager], vaig començar a fer més concerts i soc on soc. Si ella, tal com és, m'ha portat fins aquí, què menys que tornar-li alguna cosa donant-li espai al disc.

María José Llergo, la nova veu del flamenc que no et vols perdre


I on ets ara?

Tot d'una puc gravar les meves cançons sense arruïnar-me. Puc pagar el lloguer. Estic treballant en el que m'agrada. És una gran diferència respecte a quan va néixer Niña de las dunas.

Quan vas actuar al Primavera Sound l’any passat, vaig tenir la sensació que buscaves el poder curatiu de la música. I ara titules el disc Sanación. Què significa per a tu aquest concepte?

És una forma que té la música de fer-me tirar endavant. És gairebé una qüestió de supervivència. Sense la música no estaria viva. I no vull que l’odi contamini el meu petit món artístic, un món on no vull que em passi res dolent.

Com mantens el contacte amb la música dels teus pares i els teus avis?

La música de la meva família no només m’ha influït com a repertori, sinó que m'ha donat una forma de veure el món. De fet, qualsevol cosa que canti estarà amarada per aquesta base. Qualsevol cosa que miri, la miraré amb aquesta mirada. És a dir, quan la meva mare descriu un paisatge ho fa enamorada i amb una poesia de la qual no és conscient. Quan el meu avi canta o fa broma amb el veí, ho fa amb una veritat de la qual tampoc és conscient, naturalitzant la música com a part de la vida. Pots anar on vulguis si tens aquesta arrel i mirar el món amb els teus propis ulls i la mirada neta. Això és el que m'ha donat la meva família, la meva tradició, casa meva.

¿Aquesta mirada et va ajudar a l’hora d’apropar-te al blues i el jazz?

Sí. Tots els estils de música amb els quals m'he trobat m'han aportat molt i n’he après molt. Al cap i a la fi, i com a tothom, m’agrada el que és bo, i amb això intento construir. Per exemple, el violí no era una cosa que estigués a la meva família, però sí que vaig poder accedir a la formació clàssica al meu poble. Ara, cada vegada que penso un tema, m'imagino arranjaments orquestrals i també l'atmosfera de quan cantava al portal de casa, i tot això ho puc recrear amb l'electrònica sense que envaeixi la mirada, sense que interfereixi en el missatge.

¿Estudiar a l'Esmuc et va ajudar a completar aquesta visió?

I tant. Estudiar a l'Esmuc va ser l'última etapa del meu aprenentatge, i la més breu. En canvi, estudiant violí vaig estar deu anys. Estudiant cant modern i jazz, tres anys, i finalment vaig accedir a l'Esmuc, on vaig passar dos anys. És clar que em va ajudar, més que res perquè era una escola pública a la qual podia accedir. Hi havia una plaça per especialitat, i vaig preparar dues proves. Necessitava entrar perquè si no havia de tornar al meu poble. Era molt jove per deixar d'estudiar i volia seguir formant-me, estudiant i aprenent. Vaig aconseguir entrar. No era gens fàcil. I la veritat és que ho necessitava perquè no podia anar al Conservatori del Liceu perquè no podia pagar-me la matrícula, ni tampoc la del Taller de Músics, que són bastant més cares. L’Esmuc és pública. I una vegada vaig accedir-hi, vaig escollir flamenc, però també vaig fer cant modern. A més tenia una assignatura que em flipa, que la vaig gaudir molt: cant gòspel. M’agradava molt, aquesta assignatura, perquè m'explica la història del cant espiritual negre, del blues, de l'esclavitud, i en aquest cants hi reconeixia el poble andalús, el poble gitano. Per tant, d’alguna manera el poder sanador de la música ja hi era. A més, em vaig fer molt amiga dels músics de jazz. Hi ha uns músics brutals a Barcelona tocant de manera increïble!

Vas estar vivint uns anys a Barcelona, i ara ets a Madrid.

Sí, primer perquè Madrid és més a prop de casa meva. Quan vivia a Barcelona, em pesava molt estar tan lluny de la família; no podia anar a casa tan sovint com ara. Necessitava estar a prop seu i poder escapar-me a fer-los una abraçada, agafar un tren a les 8 del matí i tornar a la nit. I també he anat a Madrid per feina, perquè he fitxat per Sony i perquè estic treballant cada dia a totes hores.

Aquesta sensació d'enyorar la família, de trobar-la a faltar des de la distància, és un dels teus motors creatius, oi?

Sí, però de fet és un dels meus motors vitals. No és tant enyorar com tenir una mica de pena per estar tan lluny dels avis. Per això viure a Madrid em consola molt i em tranquil·litza molt. Fet i fet, estic a una hora i mitja de casa.

A la primera cançó del disc, ¿ De qué me sirve llorar?, la presència de l’avi és fins i tot explícita. Se sent la seva veu.

És important que els meus avis, la família, sàpiguen com d’importants són per a mi, que sàpiguen que sense ells jo no estaria aquí i que si estic fent el que estic fent i com ho estic fent és perquè jo he tingut una arrel estable des que vaig néixer.

Fins a quin punt creus que Lole & Manuel i Sílvia Pérez Cruz defineixen el marc artístic per on et mous?

Doncs no ho sé. A veure, m'encanten Lole & Manuel, òbviament, i també Sílvia Pérez Cruz pel que fa i sobretot per des d’on ho fa. M’agrada com cuida la seva llibertat, la Sílvia, com té cura del seu camí i com, estant en una multinacional com Universal, segueix sent íntegra i tenint una essència clara que tothom veu quan la mira als ulls. Sí, em reconec moltíssim en elles dues. En Lole Montoya i en Sílvia Pérez Cruz.

¿També a l'hora d'utilitzar els melismes?

Sí. I en Estrella Morente, que també té una veu molt aguda i un vibrato molt ràpid. Tendeixo a reconèixer-me en veus similars a la meva.



¿ El hombre de las mil lunas i El péndulo són les cançons que millor mostren el camí que estàs investigant ara? ¿Estan marcant el teu futur?

No, no estan marcant ni un present ni un futur. Cada cançó té un context en si mateixa. Les deixo que surtin a través meu com elles vulguin. Simplement intento ser tan sincera com puc per respectar el sentiment que tinc en cada moment.

I com decideixes el vestit musical que l’hi poses?

Intento vestir-les amb el que la mateixa cançó demana. És a dir, El péndulo demanava cordes, a crits. I vam poder gravar la secció de cordes, que per a mi això va ser un somni.

La teva manera de cantar i d’estar a l’escenari tenen una part misteriosa molt potent.

No ho sé. A veure, sí que hi ha moltes coses que no les dic d’una manera evident, sinó encriptades o una mica camuflades. Totes les lletres són simbòliques. Es pot entendre que El hombre de las mil lunas parla d’un desamor per la lletra, i que Me miras pero no me ves ve de la ràbia i de la frustració. Però no ho abordo des d'una perspectiva explícita.

¿A El péndulo buscaves l’aire tràgic de Lorca?

Jo enfoco la cançó com una oscil·lació dels sentiments, que et porten contínuament a extrems. En els moments molt bons no pots deixar de recordar-te dels dolents, i en un de molt dolent no pots deixar de recordar-te de quan estaves bé, de la llum i l'esperança. I quan el pèndol s'atura és perquè estàs mort, perquè tot el que està quiet en la naturalesa ha perdut la vida, com les pedres. La naturalesa és sublim i tràgica.

Com tries les temàtiques de les cançons?

No les trio, simplement en el moment de compondre em lliuro a allò que sento i surten les lletres i les melodies alhora. Després analitzo el que ha sortit i intento entendre d'on ha sortit.

Hi ha temàtiques més personals, més íntimes, i altres com la de Nana del Mediterráneo que són més globals.

Aquesta cançó la vaig escriure una nit després d'estar tot el dia a Palamós, a la Costa Brava. Vaig adonar-me que estava al mar, en aquestes aigües cristal·lines de la Mediterrània, mentre molta gent ho estava passant malament al mateix mar intentant arribar a Europa. Em va generar moltíssima angoixa i em van venir moltes ganes de vomitar. Va ser un xoc molt gran, que no sabia molt com gestionar. Quan vaig arribar a casa aquella nit vaig començar a plorar molt. En aquell moment vaig començar a escriure la lletra i la melodia. Va ser una manera de desfogar-me d'una emoció enorme que tenia. Vaig intentar donar-li una forma bella, una forma que no fiqués el dit a la nafra; simplement volia fer gest de respecte. És una cançó de bressol, però no és una cançó de bressol a la son si no més aviat a la mort.

¿Et va sortir més de l'angoixa que de la indignació?

No, em va sortir de les dues. Però no podia deixar que la meva indignació com a dona occidental que ha nascut en un món on no he de travessar el mar buscant una vida millor, que aquesta ràbia meva una mica egoista, tapés el sentiment de respecte que jo volia transmetre, el descans que jo volia donar i que es mereixen. No podia deixar que el meu sentiment enterbolís una cosa que ja és tràgica per si mateixa. Volia dignificar, no enfonsar encara més a la gent. Jo no soc protagonista d'això, simplement soc espectadora, i això també és una merda... Ara puc fer més coses, però en aquell moment l'única cosa que podia fer era cantar, així que va ser el que vaig fer. No volia anteposar el meu egoisme. Si a mi em fa mal, imagina't a una mare que perd la seva família així.

¿T’interessen les sonoritats d’artistes com Arca o FKA Twigs?

M'encanten. Al cap i a la fi, estem fent servir els mateixos sintes, no és cap sorpresa. Lògicament tenim similituds, però el millor de tot plegat és veure de quina manera fa servir cadascú aquestes sonoritats. Aquí pots veure la personalitat de cadascú, com tria l’eina i decideix usar-la perquè sigui un mitjà per expressar-se més lliurement.

Quina importància té per a tu el guitarrista Marc López?

Moltíssima! El Marc m'ha acompanyat des del principi i sempre li estaré agraïda per això. Toca genial i em coneix fins al punt que crec que m'acompanya fins i tot quan respiro.

I David Soler.

David Soler per a mi és un geni alienígena de la vida. Abans de saber que jo volia fer alguna cosa, ja volia fer-ho amb ell. El que fos. Té una aura quan toca que t'envolta. Es pren la música amb una filosofia increïble que em recorda molt a la del meu avi, perquè és una cosa quotidiana, gairebé que no pot viure sense ella. Té una creativitat brutal, i una sensibilitat que m'emociona. David Soler és un geni. I Espanya ha de conèixer-lo i valorar-lo. Tenim molta sort de tenir-lo aquí, és molt heavy.

¿T’agrada el seu treball amb Maria Arnal i Marcel Bagés?

I tant! M’encanta. A més, amb la Maria i el Marcel també hi connecto molt i em cauen genial. Són uns grans músics. N’aprenc molt, de la Maria, que té un directe molt honest i superpotent alhora. Perquè el que és important no és el foc artificial, sinó el que canta, com ho canta, la intenció que li dona, i l'espai que li dona a la música.

Amb quins cants de flamenc et sents més identificada quan els escoltes?

Depèn del moment. L’altre dia, per exemple, no podia parar d'escoltar Soy como el oro d’Arcángel, però perquè m'havien menyspreat. I em va reconfortar: "Gràcies, flamenc, per curar-me".