Cinema

'Mi vida con Amanda': passar el dol pel costat lluminós

Un atemptat obliga Vincent Lacoste a fer-se càrrec de la seva neboda en el film de Mikhaël Hers

Direcció: Mikhaël Hers. Guió: Maud Ameline i Mikhaël Hers. 107 min. França (2018). Amb Vincent Lacoste, Isaure Multrier i Stacy Martin. Disponible en lloguer a Movistar+, Filmin, Rakuten, Vodafone i Orange a partir del 29 de maig

Tota una tradició del cinema francès ha convertit l'experiència de viure París, amb els seus espais de passeig i els seus llocs de trobada, en un dels seus trets identificatius. El tercer llargmetratge de Mikhäel Hers entronca amb aquest llegat a través d'un protagonista, el David (Vincent Lacoste, una de les cares clau de la nova generació d'actors francesos) que té una concepció plàcida de la vida: dona un cop de mà a la seva germana, mare soltera, en la cura de la seva filla Amanda (Isaure Multrier), es guanya les garrofes fent encàrrecs per a una immobiliària, flirteja amb la nova veïna... Tot amunt i avall per la capital francesa. Fins que la germana és assassinada en un atemptat terrorista i ell ha de fer-se càrrec de la neboda. Hers sap captar momentàniament aquella estranya sensació de temps suspès que s'instal·la en una ciutat després d'un atac d'aquest tipus. Però la seva aposta se centra sobretot en no canviar el to del film després de la irrupció brutal de l'horror en la vida del David. Contra la foscor, mantinguem la llum, sembla dir-nos el cineasta mentre ressegueix el procés d'adaptació del David i la nena a la "nova normalitat".

A Mi vida con Amanda es fa palesa la necessitat de les xarxes de cura i d'assumir responsabilitats com a camins cap a la reparació. L'Amanda , per la seva part, viu un itinerari similar als que ja hem vist a Estiu 1993 i The Florida project, però no per això deixa d'emocionar-nos la petita Isaure Multrier. Després de tanta violència, els personatges no coven cap agror ni rancúnia, tampoc reflexionen sobre el perquè de tot plegat. La recuperació és igualment plàcida. Però aquest negar la possibilitat de conflicte acaba produint un efecte involuntàriament incòmode. Recorda aquella pressió constant per no aturar-se, no queixar-se, no mostrar-se feble, no qüestionar res quan s'altera la normalitat.