Mia Couto explora les fronteres entre veritat i màgia

El moçambiquès presenta la novel·la ‘La confessió de la lleona’

Per a Mia Couto, un dels escriptors moçambiquesos més internacionals -està traduït a una vintena llarga de llengües-, la literatura “és un diàleg intern amb llengües que ja s’han perdut, una visió més sistèmica i orgànica del món”. La seva última i excel·lent novel·la, La confessió de la lleona (Periscopi), acaba d’arribar a llibreries, i el novel·lista, poeta i assagista va passar per Olot i Barcelona per presentar-la. La primera cita va ser al festival Mot -per explorar la relació entre el jo i l’escriptura-, i la segona al CCCB, en què va parlar de la seva noció d’Àfrica. “Existeix l’africanitat literària, però és fictícia -diu-. La pluralitat del continent també arriba als escriptors. Tenim una Àfrica francòfona, una d’anglòfona, una de lusòfona... i una d’africana. Les diferències entre la mateixa Àfrica lusòfona són tan grans que de vegades la distància que les separa és superior. Hi ha més diferències entre Angola, Cap Verd i Moçambic que no pas entre Moçambic i Zimbàbue”.

Couto va néixer el 1955 a Beira, fill d’immigrants portuguesos. El Moçambic on va créixer encara era colònia portuguesa, però el país va aconseguir la independència el 1975 (l’autor va col·laborar en la secessió amb el Front d’Alliberament de Moçambic, el Frelimo). El 1977 va començar una cruenta guerra civil que va durar 15 anys, durant els quals Couto va treballar en mitjans de comunicació i es va llicenciar en biologia. El seu debut en la novel·la, Tierra sonámbula (1992), abordava la guerra civil, i el ressò del conflicte armat arriba fins a la seva última ficció llarga, La confessió de la lleona, on un dels personatges arriba a dir: “Tots en vam tornar morts, de la guerra”. La premissa del llibre és autobiogràfica: “Durant un temps vaig estar treballant en un petit poble en un lloc remot del nord de Moçambic -recorda-. Un dia em van cridar per dir-me que un home de l’empresa havia mort i quan anàvem cap allà em van fer saber que l’havia matat un lleó, i que segurament l’animal continuava a la regió. Quan vaig saber-ho, aquella nit em vaig tancar a la tenda per protegir-me i vaig començar a escriure La confessió de la lleona il·luminat per una llanterna. Em vaig adonar que l’única protecció que tenia llavors era l’escriptura. En el fons no estava tan lluny d’aquells pagesos que parlaven del lleó i el temien”.

El pes de l’oralitat i dels déus

El llibre alterna el punt de vista de la Mariamar, una noia jove de Kulumani que ha perdut la seva germana gran a mans dels lleons, i el caçador que envien des de la ciutat per acabar amb l’amenaça, Arcàngel Baler. El viatge de l’home al llogarret implica la descoberta d’una realitat màgica, on el món dels vius i el dels morts estan íntimament connectats. “Quan em diuen que faig realisme màgic arrufo el nas: tinc una gran resistència contra aquesta etiqueta, però també contra les etiquetes en general -aclareix-. Tota la realitat és màgica. El que és una mica diferent a l’Àfrica respecte a Europa és el pes de l’oralitat, la popularitat dels déus i la presència dels morts, que manen i no se n’acaben d’anar mai”. Els lectors que s’apropin al llibre accediran a una realitat diferent on el temps és circular i les pitjors bèsties són les humanes.

Més continguts de