OBITUARI

Mor James Salter, escriptor d’escriptors

El creador de ‘Joc i distracció’, un autor aclamat per la crítica a qui se li va resistir el gran públic

James Salter, autor de novel·les i contes íntims i detallats, va conservar al llarg de mig segle de carrera un petit però devot grup de lectors. Divendres, als 90 anys, va morir a Sag Harbor, Nova York. Salter escrivia a poc a poc, amb exactitud i, segons l’opinió gairebé unànime de la crítica, meravellosament. Michael Dirda va observar una vegada a The Washington Post : “Quan vol, pot trencar-te el cor amb una frase”. Però mai va assolir la popularitat que anhelava. “No t’admeten en les llistes d’escriptors important si no tens bones vendes”, deia.

Nascut com a James Horowitz el 10 de juny del 1925, a Passaic, Nova Jersey, Salter va créixer a Manhattan. El seu pare, un agent immobiliari, el va enviar a estudiar a West Point i a continuació es va unir a les forces aèries, que abandonaria el 1957. Es va canviar el cognom a Salter en part per poder introduir en els seus llibres crítiques a l’exèrcit, però també per ocultar el seu origen jueu. “No volia ser un altre escriptor jueu de Nova York; ja n’hi havia prou”, va explicar al New Yorker. Se’n va anar a viure als afores de Nova York, tot i que escrivia en una habitació al Greenwich Village, on es relacionava amb artistes, tot i que se sentia sempre inferior a ells. “Jo era dels suburbis -va escriure-. Tenia una dona, fills, tot el paquet. Fins i tot quan era a la ciutat, em costava creure que el que feia tenia interès”.

La seva primera novel·la, The hunters, és del 1956, quan encara era pilot a l’exèrcit. La història se centra en la relació entre dos aviadors, un veterà de la Guerra de Corea que no pot igualar els seus triomfs del passat i un pilot a les seves ordres, particularment afortunat i sense escrúpols morals. Entre el seu debut i la seva novel·la de comiat, el relat de postguerra Això és tot, del 2013, va publicar un seguit de novel·les, entre elles les dues per les quals més se’l recordarà, Joc i distracció, del 1967, i Light years, del 1975, així com dos elogiats reculls de contes i unes memòries.

Erotisme transgressor

La controvèrsia va envoltar Joc i distracció, una novel·la curta i pròdiga en erotisme sobre l’aventura d’un expatriat nord-americà amb una jove francesa. Les seves relacions sexuals són descrites de prop per un tercer, un narrador no gaire fiable, en una història que s’ha qualificat, entre altres coses, com a “intensament transgressora”. L’editorial de Salter a l’època, Harper, va protestar perquè el llibre excedia “la quantitat normal de sexe” i que “seria molt fi si el treien”, recordava Salter més endavant. Amb l’ajuda de George Plimpton, del Paris Review, Doubleday va accedir a publicar el llibre. La primera tirada va ser curta i els editors, segons Salter, “l’agafaven com si fos un parell de mitjons bruts”. Però els crítics van aclamar la novel·la i, quan es va reeditar el 1985, el novel·lista Reynolds Price va escriure: “En la seva peculiar composició de superfície lúcida i interior fosc, no conec cap altra ficció americana tan perfecta”.

L’origen de Joc i distracció se situa el 1961 a França, on Salter havia sigut destinat per la Guàrdia Nacional. “Allà -va escriure- tenia tres vides. Una durant el dia, una de nit i l’última al calaix de la meva habitació en un petit quadern de notes”. Salter va rememorar l’experiència més de 35 anys després al llibre del 1997 Burning the days. “Molt s’ha esvaït, però no l’incomparable gust de França, que recordaré per sempre més”, va escriure. Tot i que autobiogràfica en estil i contingut, és quasi indistingible de les seves històries, en sintonia amb el seu rebuig a creure en la “separació arbitrària” de fets i ficció.

Les memòries es van vendre bé i van aconseguir bones ressenyes i elogis pel seu lirisme però també crítiques per la falta de consciència pròpia. El crític Richard Elder el va descriure com “l’equivalent autobiogràfic d’una auditoria fiscal”. N’hi ha que es van queixar que ometia moltes coses. Salter no parlava del seu primer matrimoni ni discutia la justificació moral dels combats. Però sí que es mostrava vulnerable evocant l’enveja que va sentir contemplant la primera passejada espacial d’Ed White, un antic company de les forces aèries. “Sigui el que sigui, mai faré res tan aclaparador com això”, va escriure. L’arribada de l’home a la Lluna li va provocar remordiments similars. Al llibre també recordava la mort de la seva filla, ja gran, el 1980. “No he sigut mai capaç d’escriure la història -explicava-. Arribo a un cert punt i ja no puc seguir. La mort d’un rei es pot recitar, però no la de la teva filla”.

El 1988 va guanyar el Faulkner pel llibre de relats Dusk and other stories i el 2005 va ser-ne finalista per Els últims dies. La seva última novel·la -i la primera des del 1979- va ser Això és tot, publicada el 2013. Protagonitzada per un excombatent de la Segona Guerra Mundial acabat d’arribar a Manhattan per treballar en el món editorial, va ser rebuda amb bones crítiques i va entrar en la llista dels més venuts, tot i que no va obtenir l’èxit que Salter havia desitjat. Al final de la seva vida, però, el que importa és el seu llegat. Com va escriure: “La vida es transforma en pàgines si és que es transforma en alguna cosa”.

Més continguts de