Mor Prince, l’home que va regnar en el pop

El llegat del geni de Minneapolis, de 57 anys, inclou discos llegendaris com 'Purple Rain', 'Parade' i 'The Sign ‘o’ the Times'

Feia dies que Prince no es trobava bé, però seguia fent concerts. Després del que va oferir a Atlanta el 14 d’abril, volava cap a casa quan l’avió va haver d’aterrar abans d’hora per dur-lo a l'hospital. El diagnòstic que va transcendir és que tenia una grip molt forta. Al cap d’unes hores va anar a casa, i aquest dijous el van trobar mort en un ascensor de l’estudi de Paisley Park, a Chanhassen, a prop de Minneapolis. Tenia 57 anys. La causa de la mort encara no s’ha fet pública.

Poques individualitats tan marcades han fet ballar tanta gent. Excèntric de mena i amb un innegable caràcter asocial, si més no públicament, Prince ha sigut tanmateix un dels músics més populars dels últims trenta-cinc anys. Representava també el divisme característic del 'show business', però sobretot durant els anys 80 va fabricar una bateria de superèxits que es podien ballar i suar, cançons en què sensualitat i sexualitat eren una mateixa cosa i on el pudor no existia.

A Miles Davis se li atribueix una de les millors definicions de Prince: una barreja de Marvin Gaye, James Brown i Jimi Hendrix. És a dir, recollia la imponent tradició de la música negra, del soul i el funk, i l’agermanava amb el rock, restituint així la paternitat negra del rock’n’roll: poques imatges són més eloqüents que la de Prince enfilant el falset amb una guitarra elèctrica a les mans. No va ser l’únic a fer-ho, però sí el més genial i prolífic, i sobretot el que va saber traduir-ho millor al pop. Prince tenia el rock’n’roll que no tenia Michael Jackson, i sovint se l’ha considerat el revers tèrbol de l’autor de 'Thriller', tot i que l’obra del geni de Minneapolis transcendeix qualsevol comparació. També va ser un dels pocs artistes afroamericans que va assolir prou poder per desafiar una indústria discogràfica que al principi el va mimar però a la qual Prince no va voler concedir les regnes.

Prince Rogers Nelson va néixer a Minneapolis el 7 de juny del 1958. Autodidacte i curiós, es va amarar de música des de ben petit gràcies a una oïda prodigiosa i tocant el piano que hi havia a casa. El seu pare era pianista i la mare havia cantat jazz. Ell va seguir el mateix recorregut que tants altres adolescents nord-americans tocant amb grups d’institut. Era l’època de Sly & The Family Stone i de George Clinton, màquines de funk que van influir en el Prince adolescent.

La Minneapolis dels anys 70 no era la Detroit dels 60, ni tenia un motor discogràfic com la Motown, així que les possibilitats d’obrir-se camí en el món de la música depenien d’alguna trobada afortunada. Quan encara no havia fet els 18 anys, va enregistrar una maqueta que va arribar a Warner. El fitxatge va ser immediat i Prince va gravar el primer àlbum, 'For You', a finals del 1977. Aquell disc explica moltes coses: Prince va produir i va tocar tots els instruments, un fet insòlit en la indústria discogràfica de l’època, i encara més tractant-se d’un jove debutant. Warner li va fer confiança i el 1979 va publicar 'Prince'. A la portada, una foto d’ell amb el tors nu. A l’interior, cançons com 'I Wanna be Your Lover', que anunciaven el que vindria poc després amb 'Dirty Mind' (1980), el disc amb què va començar a quedar clar que aquell jove podia regnar.

Les idees bullien a 'Controversy' (1981) i '1999' (1982), però el veritable punt d’inflexió va ser 'Purple Rain' (1984). La MTV ja s’havia consolidat com a gran plataforma de difusió de la música i Prince va saber aprofitar la seva imatge barroca, excèntrica i sexual per catapultar la seva popularitat. Això sí, la imatge no era un continent buit, perquè al darrere hi havia cançons com 'When Doves Cry', síntesi perfecta de soul psicodèlic. Va ser la cançó de l’estiu del 1984. Comença aleshores l’etapa més gloriosa de Prince. Cada disc era un nou repte que ell superava amb suficiència. Es va convertir en l’amo dels 80, l’home que treia or pop de tot el que experimentava a Paisley Park, el seu estudi fortalesa a Minnesota.

El rei dels anys 80

Tres discos consecutius expliquen la magnitud del domini de Prince: 'Parade' (1986), 'Sign ‘o’ the Times' (1987) i 'Lovesexy' (1988). El primer és el de cançons com 'Kiss'. El segon està considerat una de les grans obres dels anys 80. I el tercer inclou 'Alphabet St'. Estava inventant un estil inimitable i potser per això mateix ningú s’atrevia a seguir el seu camí, per por de no estar a l’altura d’un referent tan aclaparador. Hi ha pocs casos a la història de la música com el d’aquest Prince que va fer deu discos en deu anys i sempre amb idees noves.

La popularitat encara va eixamplar-se més quan Warner li va demanar la banda sonora del primer 'Batman' (1989) de Tim Burton, senyal de la confiança que la discogràfica tenia en aquell geni pel qual havia apostat. Quin era el sostre de Prince? Ell mateix no pensava que hi hagués cap límit. L’any següent va triomfar sense cantar. Havia apadrinat The Family, un grup amb els músics que l’acompanyaven habitualment que el 1985 havien publicat un àlbum que incloïa la cançó 'Nothing Compares 2 U'. Aquesta superbalada la va versionar Sinéad O’Connor el 1990 i es va convertir en número u a mig món.

Els 90 van ser anys estranys. Prince seguia exhibint cops de genialitat, però la indústria estava canviant. Ell no volia adaptar-se a noves dinàmiques empresarials i va tirar pel dret: transformar-se en un símbol. Va ser l’època de “l’artista abans conegut com a Prince”, de l’ego sublimat i, tanmateix, de discos com 'Love Symbol Album' (1992) i bombes de funk com 'My Name is Prince' i 'Sexy M. F.', i de l’àlbum 'The Gold Experience' (1995).

Alliberat de Warner, va tirar pel dret mantenint un ritme de producció per a ell natural però ja no tant per al públic. Ja no era el rei dominador, tot i que va seguir regalant bons moments. Novament com a Prince, va entrar en el segle XXI amb discos com 'Musicology' (2004) i '3121' (2006), que no van tenir l’impacte comercial d’altres èpoques. Tanmateix, no va defallir. Abans de morir estava fent la gira 'Prince Spotlight, Piano & Microphone', en què tocava tot sol al piano cançons com 'Kiss', 'Nothing compares 2 U', 'Adore', 'The Most Beautiful Girl in the World' i fins i tot una versió de 'Heroes', de David Bowie.

Més continguts de