Obituari

Mor Nati Mistral als 88 anys, pionera de la revista musical

Va encadenar diversos èxits de teatre musical durant els anys 50 i 60 com ara 'La Perrichola', 'El hombre de la Mancha', 'Fortunata y Jacinta' i 'Divinas palabras'

“Yo vi llorar a Dios / y al preguntar por qué lloraba / me contestó el señor / que por nosotros se apenaba, / porque ya no seguimos / sus santos mandamientos / y nuestros pensamientos / se apartan de su amor”. Amb la seva veu poderosa i una dicció marcada Nati Mistral (1928-2017) versionava 'Yo vi llorar a Dios', convertint-la en una de les cançons estrella del seu repertori, juntament amb 'Guitarra, dímelo tú', 'No soy de aquí' o 'Agua que no has de beber', sovint impregnades de l’esperit conservador i catòlic del franquisme dels anys 50 i 60, que va deixar una empremta no precisament anecdòtica en la cantant i actriu madrilenya.

El 2013, retirada dels escenaris, va recuperar part de la seva popularitat opinant amb contundència sobre Manuela Carmena, recomanant-li que es busqués “un dentista i un perruquer” i opinant, de Pablo Iglesias:“Creieu que 'això' pot ser un president de la nació?”. Poc després, Mistral afirmava:“Sóc molt feixistona. No ho porto escrit a les calces de miracle”. Feia anys que l’artista exhibia amb gràcia o fúria –depèn del dia– el seu caràcter fort. Ahir mateix, en el telegrama de condol que Mariano Rajoy, president del govern espanyol, enviava a la família de la difunta, destacava “l’empremta del seu caràcter” per davant de “la qualitat artística”.

El llarg camí cap a l’Eslava

Nascuda el 13 de desembre del 1928 a Madrid, Natividad Macho Álvarez va estudiar música, cant i declamació al conservatori de la capital espanyola. Només amb 15 anys va guanyar un premi a Radio Madrid cantant un fado, i poc després va ser contractada per la companyia de Lola Flores i Manolo Caracol, on va adoptar el nom artístic de Nati Mistral en homenatge a la poeta xilena Gabriela Mistral, que acabava de guanyar el premi Nobel de Literatura. L’any 1947, poc després de fer 18 anys i de patir un mal tràngol amb Tony LeBlanc, que la va deixar plantada poc abans de casar-se, Artur Kaps i Franz Johan li van proposar fer una gira per Europa amb la seva coneguda companyia Los Vieneses, on va actuar durant cinc anys al costat de la titellaire Herta Frankel.

De tornada a Madrid es va convertir en una de les pioneres de la revista musical, gènere teatral en el qual es va estrenar el 1957 amb 'Te espero en el Eslava', sota la direcció de Luis Escobar, amb qui faria equip més endavant amb 'Ven y ven al Eslava', 'La bella de Texas' i 'La perrichola'. Va protagonitzar també la primera versió d’'El hombre de la Mancha' feta a Madrid, en un muntatge dirigit per José Osuna el 1966. En aquells moments, la popularitat de Mistral era notòria: a més de despuntar en la revista musical, havia participat en diverses pel·lícules –com ara 'Currito de la Cruz' (1949) i 'Mi Buenos Aires querido' (1961)–, havia gravat una gran quantitat de cuplés i s’havia estrenat també com a actriu dramàtica en obres com 'Divinas palabras' (1961). Al llarg de la seva extensa trajectòria, que es va allargar fins a finals de la dècada passada, Mistral va participar en muntatges de 'Fortunata y Jacinta' (1969), 'Medea' (1970), 'Bodas de sangre' (1978) i 'Los padres terribles' (1983). Va treballar sovint a Mèxic i a Buenos Aires, ciutat on va tenir durant anys el seu propi teatre, l’Avenida, juntament amb l’actor Alberto Closas.

Entre els nombrosos premis que va guanyar destaquen el de l’Associació de Crítics de Nova York el 1970, el Nacional de Teatre el 1997 i la Medalla d’Or de les Belles Arts el 2007.

Més continguts de