Mor Josep Fontana, l'historiador que combatia la desesperança i defensava la utopia

L'autor més universal de la histografia catalana defensava el compromís social de la història

“Per què es tria un ofici com el d’historiador? En el meu cas, no va ser perquè el que m’havien ensenyat com a història els primers anys de la universitat em produís una mena de fascinació intel·lectual”, va escriure Josep Fontana (Barcelona, 1931) a 'L’ofici d’historiador' (Arcàdia, 2018). “El que havia de representar per a mi aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la universitat que a dins seu, i tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina”, afegia Fontana, que va morir ahir al matí als 86 anys després d’una llarga lluita contra el càncer. El funeral serà avui al migdia al Tanatori de les Corts.

Fontana no va deixar de treballar fins a l’últim moment ni va perdre la curiositat. Sempre oferint una mirada alternativa, qüestionant i fent-se moltes preguntes. Però sobretot va tenir la capacitat de saber difondre i encomanar la passió per la història. Va ser mestre de molts. Va saber ensenyar el que ell anomenava el seu “ofici”. Va impartir classes d’història contemporània i història econòmica a les universitats de Barcelona, València, Autònoma de Barcelona i Pompeu Fabra, de la qual era catedràtic emèrit. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006 i el Premi Nacional de Cultura el 2007, en reconeixement a la seva trajectòria professional. Aquest setembre l’Ajuntament de Barcelona li havia de lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat per ser “un ciutadà compromès amb Barcelona” i “militant per la justícia i rebel contra la injustícia”.

L’historiador més universal

“És l’historiador més universal que hem tingut. Cap altre català ha tingut el seu impacte ni la seva transcendència. La seva obra ha sigut traduïda a moltes llengües –diu l’historiador Borja de Riquer–. Tenia una gran capacitat per plantejar preguntes a la història i saber respondre-hi amb un rigor científic excepcional i amb un estil clarificador i atractiu”. Les seves classes a la universitat sempre estaven plenes. “Impactava i estimulava els alumnes. Va dirigir multitud de tesis doctorals d’alumnes d’arreu de l’Estat”, afegeix De Riquer, que també destaca l’aportació de Fontana a la historiografia catalana: “Va saber explicar com la Catalunya contemporània més avançada econòmicament i socialment havia sigut frenada per les classes dirigents espanyoles, que van prioritzar els seus interessos”.

Fontana és autor d’una llarga llista d’obres que analitzen de manera lúcida els canvis dels últims segles. Entre els seus llibres destaquen 'El siglo de la revolución' (Crítica, 2017), 'La formació d’una identitat. Una història de Catalunya' (Eumo, 2014), 'El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI' (Pasado & Presente, 2013), 'Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945' (Pasado & Presente, 2011), 'De en medio del tiempo' (Crítica, 2006), 'Europa ante el espejo' (Crítica, 1994), 'La història després de la fi de la història' (Eumo, 1992) i 'La quiebra de la monarquia absoluta' (1814-1820) (Crítica, 1971). Va impulsar revistes de recerca històrica com 'Recerques', va col·laborar a 'L’Avenç', va dirigir la 'Historia Universal Planeta' i va codirigir, amb Ramon Villares, 'Historia de España', una obra en dotze volums. Va dirigir també la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse i va ser director de l’Editorial Crítica. Òbviament, era un lector voraç. La seva biblioteca –se l’havia llegit sencera– era molt extensa, i el 1991 va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la UPOF, a la qual va donar 37.000 documents, sobretot llibres d’història moderna i contemporània i d’història econòmica. Conservava encara uns 15.000 llibres més a casa.

Fontana era, en molts aspectes, una 'rara avis'. Es va llicenciar en lletres el 1956 i, el mateix any, va ser professor adjunt a la Universitat de Liverpool. Franco encara governava i Fontana va fer l’inimaginable: portar a Espanya una gran quantitat de bibliografia estrangera. Va ser una veu dissident –era comunista–, i el 1966 el van apartar de la universitat pública. “Fontana va introduir molts autors i obres que aquí eren desconeguts”, assegura Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL). “La seva recerca sobre la crisi de l’antic règim és fonamental, no només per tot el que descobreix, sinó també per com canvia la manera de veure el segle XIX –explica Claret–. Va tenir un gran impacte entre els professors de secundària i entre moltes persones que no són historiadors. Va fer una gran aportació difonent i acostant la història a un gran públic”.

La vocació de combat i debat

Fontana va tenir com a mestre, entre d’altres, Ferran Soldevila. L’historiador recordava a L’ofici d’historiador que feien les classes clandestines al menjador de casa de Soldevila. “Em va ensenyar a entendre que darrere d’un document o del text d’una crònica hi havia éssers humans amb sentiments i problemes. Soldevila era, a més, un model de dignitat”, va escriure. Els altres dos referents seus van ser Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives. “De Vives vaig aprendre que aquest ofici només tenia sentit si el fèiem amb plena consciència de la seva dimensió cívica”, deia. Per a Fontana, la recerca històrica no va ser mai un exercici intel·lectual per a un públic educat, sinó que tenia més a veure amb l’elaboració d’una consciència col·lectiva. “Si la nostra feina no servia per entendre millor el món en el qual vivíem, no servia per a res”, va escriure.

“Fontana va ser un dels millors historiadors europeus contemporanis –assegura l’historiador Joaquim Albareda–. Va superar en molts aspectes els seus mestres, com posa en evidència la seva amplíssima bibliografia. La seva intel·ligència era excepcional i tenia una capacitat de treball fora del comú”. I feia una cosa cada vegada més inusual: relacionava història cultural, social, política i econòmica. “Es va apropar més que ningú a la història total que reivindicava Pierre Vilar”, diu Albareda.

“Era únic. Va obrir uns horitzons immensos. Tenia una gran cultura i una gran capacitat per assimilar diferents corrents historiogràfics i tot allò que passava al món”, explica l’historiador Manel Risques, que va coincidir amb Fontana al Centre de Treball i Documentació, un nucli interdisciplinari d’anàlisi i de debat en el terreny de les ciències socials format el 1976 per molts dels que havien lluitat en l’antifranquisme. Una de les primeres coses que va fer el Centre de Treball i Documentació va ser un homenatge a les Brigades Internacionals i un col·loqui sobre la Guerra Civil. Risques recorda que va publicar el seu primer article gràcies a Fontana. “Vaig llegir La quiebra de la monarquia absoluta (1814-1820) el 1973, mentre feia la mili, i em va redescobrir la història –assegura–. Hi ha un abans i un després de Fontana en la historiografia. La seva vocació de combat i de debat, la defensa de la història com un element per transformar el món, aquest és el seu llegat i el que el fa únic”.

Gemma Rubí, professora d’història contemporània de la UAB, va ser alumne de Fontana i de Pierre Vilar, els primers anys de la Transició: “El que el diferenciava d’altres historiadors era la manera com construïa el relat; ho feia des d’una perspectiva crítica però no militant, i això els estudiants de la meva generació ho vam valorar molt”. Rubí recorda com l’impactaven les classes de Fontana, com “descarnava” la realitat amb totes les seves cares i tensions. “Seleccionava i explicava esdeveniments, fets concrets i puntuals, que tenien tanta substància que podien impregnar tota una època –explica Rubí–. Poca gent sap fer-ho com ho feia ell, tenia una gran intuïció”. Rubí creu que encara és d’hora per valorar el seu llegat i el seu mestratge: “Moltes vegades me n’adono que, a la pràctica, estic fent el mateix que ell sense haver-m’ho proposat”.

Activisme contra la desigualtat

Per a Fontana, la utopia era necessària. Quan era petit va viure la Guerra Civil i va patir els bombardejos. El seu pare tenia una llibreria de segona mà, i amb la família s’amagaven al refugi que hi havia al Palau de la Generalitat, que era prop de casa seva. D’infant assistia a les reunions clandestines que celebrava el seu pare –catalanista i d’esquerres–. De jove va formar part de l’antifranquisme i va ser del PSUC des del 1957 fins al 1980. Va donar suport a la formació de Barcelona en Comú d’Ada Colau tancant el 2015 la llista de la formació. Creia que s’havia de lluitar per millorar el que no estava bé, i estava convençut que la desigualtat només es podia revertir des de baix. “Des de l’activisme. No es pot confiar que les solucions vinguin des de dalt”, assegurava. L’ofici d’historiador acaba així: “No és una feina fàcil, no és còmoda, perquè ens haurà d’obligar, per força, a mostrar-nos crítics amb l’ordre establert i ens condemnarà, per això, a la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència. Però val realment la pena”.

Més continguts de