Mor el lingüista i divulgador Jesús Tuson

Tuson va ser un gran defensor de la pluralitat lingüística i molt crític amb el "monolingüisme militant"

Jesús Tuson (València, 1939) va ser un acèrrim defensor de la pluralitat lingüística, que considerava essencial per la pròpia espècie humana: "Al món hi ha prop de 6.000 llengües i 200 estats. Si algú intenta establir una equació entre les unes i les altres, haurien de desaparèixer 5.800 llengües. I això seria una autèntica catàstrofe natural", assegurava a 'Patrimoni natural. Elogi i defensa de la diversitat lingüística' (Empúries, 2004). Tuson, que ha mort aquesta matinada, va ser un autor prolífic. Defensava la llibertat i el dret de dir el nostre propi discurs i de dir el món. Catedràtic de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona fins el 2008, durant quatre dècades va obrir els ulls a milers d'alumnes amb assignatures com història de la lingüística, semàntica, lingüística i poètica i la teoria de la història de l'escriptura. Els alumnes el van acomiadar amb una llarga ovació i, l'últim dia de classe, va tornar a destacar la importància de la diversitat: "El llenguatge és una possessió humana; és allò que ens distingeix de les rates i dels ximpanzés; els 'per què?' existeixen al cervell lingüístic de la gent, enlloc més; les llengües no s'han de perdre", va dir.

A Tuson l'apassionava la lingüística i aquest entusiasme el sabia transmetre tant als llibres com a les classes. Era pacient i generós amb els seus coneixements. “Era un seductor”, diu el lingüista Jordi Ginebra. “Va ser un gran escriptor i un gran divulgador que va fer grans aportacions sobre la història de la lingüística. Fa trenta anys va ser pioner en defensar les llengües minoritàries i a dir que totes tenen la mateixa dignitat”, afegeix. Ginebra defensa la professionalitat i el “compromís ètic” de Tuson: “Defensava que la llengua era un mitjà de comunicació, al marge de les convencions”.

Contra els prejudicis i els tòpics

"Tuson va ser un gran divulgador", destaca el cap de llengua de l'ARA, Albert Pla. "Es va preocupar molt per lluitar contra els prejudicis i els tòpics", afegeix Pla. Tuson defensava la lingüística moderna que concep la llengua com un òrgan, com ho és la vista: "Per a Tuson, totes les llengües tenen la mateixa capacitat per expressar-ho tot i ho expressen en la mesura que ho han de fer", diu Pla. El seu darrer llibre, 'Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to)' té molts moments provocadors. En una entrevista a l'ARA en motiu de la publicació del llibre, Tuson arremetia contra els qui defensaven la puresa de la llengua i creien que qualsevol temps pretèrit era millor: "Sé que hi ha especialistes en normativa lingüística clàssics, tradicionals, carcoides, que pensen que els joves estan fent malbé la llengua amb uns SMS sense hacs, tots amb k, sense accents, i que això és la destrucció de la llengua. I no ho és! Senyors rancis: els copistes medievals, que vostès admiren tant, tenien més de tres-cents abreujaments! Per què? Perquè el pergamí era molt car i s'hi havia d'encabir tant com fos possible. És el mateix que fem ara: missatges escrits de pressa i amb pocs caràcters perquè si no et cobren el doble".

La llengua, un lloc de trobada

Tuson també creia que a les escoles s'havia d'ensenyar a parlar en públic i a escoltar. Defensava que la llengua era un lloc de trobada, una eina de pensament, d'amistat i de tendresa. Les paraules, segons ell, no havien de ser una frontera sinó pont i diàleg. En la seva extensa obra destaquen 'El luxe del llenguatge' (Empúries, 1986), 'Mal de llengües. A l'entorn dels prejudicis lingüístics (Empúries, 1988), 'El llenguatge i el plaer. Incursions lingüístiques en terra literària (Empúries, 1990), 'Històries naturals de la paraula' (Empúries, 1998), 'Com és que ens entenen (Empúries, 1999), 'Patrimoni natural. Elogi i defensa de la diversitat lingüística', 'Això és (i no és) allò' (Ara Llibres, 2008), on reivindicava les metàfores. "Les nostres metàfores" –escriu– "diuen molt sobre com som, sobre els patrons amb què organitzem el nostre imaginari. Per les nostres metàfores ens coneixeran i ens coneixerem·. És autor també de "'Paraules en la corda fluixa' (Tria Llibres, 2009) i 'Quinze lliçons sobre el llenguatge (Ara Llibres, 2011). 

Més continguts de