Jo Nesbo: "Ens podem reconèixer en un psicòpata"

MadridEl polifacètic escriptor Jo Nesbo (Oslo, 1959) acaba de publicar El ninot de neu (Proa), la setena novel·la de la sèrie protagonitzada pel detectiu Harry Hole. Nesbo atén l'ARA després d'un dia maratonià d'entrevistes i, tot i així, es mostra pròxim i sarcàstic. Considerat un dels millors escriptors actuals de novel·la negra, és autor, entre d'altres, de títols com Nèmesi , El pit-roig i Headhunters , dels quals ha venut més de 18 milions d'exemplars al món. Execonomista i exestrella del rock, diu que va entrar en el món de la literatura gairebé per casualitat i que basa les seves històries en l'actualitat i en experiències personals.

Quins són els factors de l'auge de la novel·la negra escandinava?

No ho sé. No llegeixo gaire novel·la negra, ni tampoc novel·la negra escandinava. Llegeixo literatura general. Realment, no sé explicar l'èxit.

¿Hi pot haver causes de fons en comú que expliquin aquest fenomen?

És cert que a Noruega hi ha una tradició d'escriure novel·la negra que té els seus orígens als anys 70. Llavors molts dels escriptors amb talent van considerar que la novel·la negra era acceptable com un vehicle per a les seves històries.

Vostè porta set novel·les seguides protagonitzades pel comissari Harry Hole. Què li interessa del gènere negre?

En realitat, havia llegit diferents autors nòrdics de novel·la negra, però no hi estava interessat. Va ser una coincidència. Tenia cinc setmanes per escriure la meva primera novel·la. La meva editora em va demanar que fes com una autobiografia sobre el grup de música en el qual tocava, però jo no volia. I llavors vaig anar de viatge a Austràlia durant cinc setmanes. Creia que no era prou temps per fer una bona novel·la i aleshores vaig decidir escriure'n una sobre crims perquè em semblava que seria el camí més fàcil. Estava més interessat en la temàtica negra de les pel·lícules.

Voldria escriure altres gèneres?

Sí. De fet, ja he escrit històries curtes, obres de teatre, guions per a pel·lícules, contes per a nens. I, esclar, també he escrit les cançons del meu grup de rock.

Vostè diu que les històries dels seus llibres es basen en experiències de la seva infantesa.

No directament la història en si, però sí les fonts de la història. Per exemple, a la meva última novel·la hi ha una escena d'una dona que corre pel bosc, que es basa totalment en una experiència que jo vaig viure de petit perquè tenia un amic que vivia a l'altra banda del bosc i jo l'havia de creuar a les nits.

¿Les seves experiències personals són en totes les seves novel·les?

Bé, sí i no. A la tercera novel·la vaig escriure sobre el meu pare, que va lluitar amb els alemanys contra els russos a la Guerra Mundial. És un llibre molt personal en què faig servir la història de la meva família i la plasmo directament al llibre. Però en altres casos faig servir experiències de la meva infantesa per expressar un sentiment. S'acostuma a dir que els escriptors sempre escriuen sobre ells mateixos i traslladen les seves vides als llibres. Jo creia que aquest no era el meu cas, però després de llegir diversos llibres em vaig adonar que sí, que sí que feia servir les meves experiències malgrat que potser no n'era conscient en aquell moment. Crec que és inevitable que el que et passa acabi traslladant-se al paper, no sé com es fa exactament però és com si no ho poguessis evitar.

La crueltat humana té límits?

Estic fascinat per la crueltat. Sempre m'han seduït els aspectes de la naturalesa humana que no entenc. Probablement no és veritat que estiguem fascinats per les coses que no entenem, però sí per les coses que només entenem a mitges. Per exemple, quan veiem un psicòpata, el motiu pel quan ens interessa és que hi ha aspectes en aquella persona en què ens podem reconèixer, i això ens preocupa i fa que ens preguntem si nosaltres podríem ser un psicòpata. Quan veiem un assassí en sèrie ens adonem que estem fascinats pels monstres, per saber si aquella persona té coses en comú amb nosaltres. Així, gràcies a la curiositat, sempre que examinem la condició humana ens estem examinant a nosaltres mateixos.

Per tant, ¿una persona normal es pot convertir en un psicòpata?

Crec que no. El que ens espanta és que és molt fina la frontera entre una persona aparentment normal i una de boja. Les seves vides poden no ser tan diferents. Però en les nostres petites decisions som molt més racionals del que pensem. Al final, la clau són les decisions que es prenen en qüestió de segons, per exemple, agredir algú o no en un moment en què estàs molt enfadat i fora de tu mateix. Hi haurà persones que en aquella situació sempre seran violentes i d'altres que no. I aquella petita diferència en el comportament és extremadament important, perquè no és una coincidència que decidissis no pegar a aquella persona. En definitiva, encara que potser no ho veiem, crec que som molt racionals i estem definits per les nostres eleccions.

Vostè també acostuma a afirmar que hi ha un rerefons polític i social en les seves novel·les.

Em veig a mi mateix com un activista. No sóc un escriptor amb una agenda política, però sí que utilitzo aspectes polítics i socials com a rerefons de les meves històries. Però prime ve la voluntat d'entretenir, i me la prenc molt seriosament.