Cinema

'Onward': La nova producció de Pixar reivindica la màgia i l'aventura (amb moderació, això sí)

El vessant emocional del film l'acaba elevant per damunt dels seus gags previsibles o desaprofitats

Direcció: Dan Scanlon. Guió: Dan Scanlon, Jason Headley, Keith Bunin. 103 min. Estats Units (2020). Amb les veus de Chris Pratt, Tom Holland, Julia Louis-Dreyfus i Octavia Spencer.

L’expressió “per art de màgia” se sol relacionar amb tot allò que es produeix o que rebem sense un esforç previ aparent. Però a l'univers d’ Onward, habitat per criatures fantàstiques, la màgia és un coneixement perdut, una artesania el mestratge de la qual requereix dedicació i paciència, i que va ser progressivament substituïda per la pràctica comoditat de la tecnologia. Així, els unicorns s'han anat degradant fins a esdevenir bèsties polloses que furguen entre les deixalles, els majestuosos centaures prefereixen desplaçar-se en cotxe en comptes d'usar les quatre potes, i els espais mítics s'han reciclat en restaurants familiars. Però no tothom ha oblidat el passat èpic; per exemple, en Barley, un elf heavy entestat a reviure l'aventura que el pas del temps ha enterrat en la mediocritat.

Un dia, ell i el seu germà petit Ian (a qui Tom Holland posa la veu a la versió original, canalitzant l'encantadora angoixa adolescent del seu Peter Parker) descobreixen que la màgia era la passió secreta del seu pare, a qui gairebé no van conèixer i que, abans de morir, va deixar preparat un conjur per retrobar-se amb ells durant 24 hores. Els nois realitzen l'encanteri, però funciona només a mitges. Literalment: la invocació s'interromp i deixa al progenitor incomplet, convertit en dues cames sense tors. És llavors quan en Barley veu la ocasió de consumar una gran gesta, arrossegant el seu germà (i el pare escapçat) a la recerca d'una joia màgica que permeti completar el ritual, fent servir com a mapa el manual d’instruccions d’un joc de rol que el jove llegeix com una guia per descodificar els mites sota el tel de la quotidianitat.

Pixar tenyeix la Berlinale de sentiments i fantasia èpica amb 'Onward'

Amb aquest plantejament, l'última producció Pixar podria ser un manifest reaccionari que rebutja el progrés; o també un text postmodern en amorós tribut a Dracs i masmorres (inclosa l’aparició d’un letal Cub Gelatinós), protagonitzat per un personatge que interpreta la realitat a través de la cultura pop (en aquest sentit, el film seria un cosí llunyà però inesperadament afí d' El que amaga Silver Lake). Però tot això és senzillament un marc per explicar una altra mena d’història, més íntima i lligada a l’experiència del director Dan Scanlon, que va perdre el seu pare quan era un nadó. És aquest el vessant que eleva Onward per damunt de gags previsibles o desaprofitats (com ara les possibilitats per a l' slapstick de les potes desorientades), fins a un tram final que creix tant pel que fa a la creativitat plàstica (culminada en un drac mitològic que s’encarna en les runes d’un edifici) com en el ressò emocional d’un clímax que resol el vincle entre els germans i l’anhel patern amb colpidora elegància.