ART

Òscar Dalmau rastreja petites meravelles als carrers de Barcelona

El codirector de ‘La competència’ publica a l’editorial Gustavo Gili la guia ‘Barcelona retro’

Barcelona està plena de petits grans tresors: una multitud de vestíbuls, entrades d’aparcaments i façanes estan guarnides amb murals i relleus, en una integració de l’arquitectura i les arts aplicades al nivell de la que es va produir durant el Modernisme. Tots aquests treballs sovint passen desapercebuts de tan vistos en el paisatge urbà, però ara tenen una nova vida amb el llibre que Òscar Dalmau, codirector del programa La competència de RAC1 i amant de l’arquitectura i el disseny, ha publicat a l’editorial Gustavo Gili, Barcelona retro. Guia d’arquitectura moderna i arts aplicades a Barcelona (1954-1980).

De l’Instagram al paper

El llibre és una selecció de les imatges del compte @philmusical

Dalmau assegura que la seva vocació frustrada és ser arquitecte, però la “passió” que té per l’arquitectura moderna es manté intacta. “Fa deu anys vaig fer una visita a la Casa Gomis del Prat de Llobregat, La Ricarda, que va ser reveladora -explica Dalmau-. A partir d’aquí vaig començar a investigar sobre l’obra de Bonet Castellana i una cosa em va portar a l’altra. I després van venir les obres d’arquitectes com José Antonio Coderch i Francisco Juan Barba Corsini”. A més, Dalmau té predilecció per les case study houses nord-americanes, d’arquitectes com Richard Neutra, Charles i Ray Eames i Eero Saarinen, i durant les passejades per Barcelona va començar a documentar, “com a gaudi personal” al seu Instagram, edificis i treballs decoratius que també fusionen la senzillesa moderna i el poder de fascinació, malgrat que la majoria van ser realitzats durant el franquisme. Això li ha permès conèixer artistes i artesans o els seus hereus. La presentació del llibre, a la qual van assistir artesans com Jordi Aguadé, Maria Bofill i Rosa Amorós, es va convertir en “un homenatge” a aquests creadors sovint injustament oblidats. “Tinc una malaltia que és passejar i aturar-me als vestíbuls. Algunes façanes modernes et diuen que ha d’haver-hi alguna peça al vestíbul, i normalment no t’equivoques. Per fer el llibre he hagut d’entabanar els porters de mig Barcelona”, admet Dalmau.

Durant les dècades que retrata el llibre, els arquitectes sovint van aixoplugar artistes com Josep Guinovart, Josep Maria Subirachs i Joan Vilacasas. “Als anys 60 va haver-hi un debat molt interessant sobre la integració de les arts. El 1958 hi va haver una mostra del Grup R, la Sala Gaspar va fer l’exposició Mural l’any 1962, en què col·laboraven artistes i arquitectes, i el COAC en va fer una altra titulada La integració de les arts ”, explica Judit Subirachs Burgaya, historiadora i filla de Josep Maria Subirachs, un dels artistes més representats. A Subirachs també li hauria agradat ser arquitecte: “No va poder fer-ho perquè venia d’una família molt humil, i sempre dic que va compensar aquesta frustració col·laborant amb molts arquitectes -recorda Subirachs Burgaya-. Per al meu pare no hi havia ni arts majors ni menors. Per a ell era tan important dissenyar la barana d’un pàrquing [les que va fer per al passeig de Gràcia van ser destruïdes] com fer la façana d’una catedral. Hi posava el mateix interès, i hi va abocar algunes de les seves obsessions, com la tipografia”.

Suport als oficis artístics

A la Massana realitzaven encàrrecs institucionals

Un dels grans encerts de Barcelona retro és que les 50 obres que inclou estan organitzades en nou rutes arreu de la ciutat i la rodalia que passen, entre altres llocs, pel vestíbul de l’estació de metro de plaça Catalunya, el Walden 7 de Ricardo Bofill a Sant Just Desvern, un mural ceràmic magnífic al número 17 del carrer de la Torre, el relleu de Josep Maria Subirachs a la Facultat de Dret de la UB, la cocteleria Kahala i el restaurant Flash Flash. Una altra fita és el mural de l’edifici Sandoz-Novartis, d’Antoni Cumella.

El mural ceràmic amb diversos mitjans de transport del vestíbul de l’estació de metro de plaça Catalunya és un gran exponent de la feina col·laborativa que marca el to d’aquests treballs. El projecte és de Francesc Albors, que aleshores era professor de ceràmica a l’escola Massana; el van realitzar Maria Bofill i Elisenda Sala i hi van col·laborar diversos estudiants, entre els quals Rosa Amorós, que es va fer càrrec de la restauració de l’obra el 2003. “Avui s’ignora aquesta feina i no s’hi dona importància”, lamenta.

“La Massana tenia un departament, anomenat Manufactura, que gestionava els encàrrecs que es rebien de l’Ajuntament i d’altres institucions. El cap del departament de Ceràmica el 1966 era el professor Francesc Albors. Aleshores la Massana era una escola d’estudis nocturns, i alguns alumnes podíem anar-hi al matí per fer les nostres ceràmiques, al marge dels treballs del curs. Quan es va fer el mural del metro hi vaig participar; em pagaven un tant per hora -recorda Amorós-. En aquell moment hi havia a Barcelona un ambient en què es donava suport als diferents oficis artístics, i la mateixa Massana ens comprava algunes peces i ens va obrir una via per guanyar-nos la vida amb el que fèiem”.

El duo Coderch-Guinovart

L’arquitecte i l’artista van col·laborar en moltes ocasions

Un dels principals arquitectes d’aquell moment va ser Josep Antoni Coderch. Com que era de dretes i Josep Guinovart d’esquerres, a la filla de l’artista, Maria Guinovart, directora de la Fundació Espai Guinovart, la col·laboració continuada entre els dos li resulta “curiosa”: “Els va posar en contacte Santos Torroella i van congeniar molt bé, de tal manera que a tots els edificis de Coderch que hem documentat hi ha obres de Guinovart. Per exemple, als dos edificis del carrer J. S. Bach: en un hi ha La sardana i a l’altre el frontis del pàrquing i una tercera obra en un domicili d’un particular. Pensem que tot el que feia estava pensat per al lloc, hi havia interrelacions entre l’edifici, la persona que el feia i l’obra que ell hi posava -explica Maria Guinovart-. En aquella època es treballava molt més transversalment. Els arquitectes s’estimaven molt les seves obres però també treballar molt en equip, amb llibertat total i respecte entre els uns i els altres”.

Un oasi a Montbau

Una de les rutes està dedicada al campus de les Llars Mundet

Les Llars Mundet, que actualment acullen diverses facultats de la UB, mereixen un capítol a part per la singularitat del projecte arquitectònic de Manuel Baldrich, avui oblidat, i els artistes que hi van col·laborar: el vitraller Joan Vila-Grau i el ceramista Jordi Aguadé, que van treballar en un mural ceràmic de 41 m2 a la façana de l’edifici Migjorn; Miquel Farré i Albagés; Guinovart, amb una obra inicial figurativa, Planasdurà i Armand Olivé i Milián. “Quan es produeixen innovacions arquitectòniques a finals dels anys 50, aquells arquitectes renovadors introdueixen l’obra d’artistes, i les Llars Mundet en són un exemple clar”, diu Bernat Puigdollers, historiador i coordinador del llibre Art i cultura de postguerra: Barcelona 1939-1962. “Hi va trobar aixopluc molta gent, i la primera escultura abstracta de Barcelona, Forma 212 de Subirachs, es va fer sota el seu aixopluc. Obres com aquesta, que l’Ajuntament del moment no hauria posat mai als carrers de Barcelona, hi entren gràcies a aquestes intervencions”, conclou Puigdollers.

Cinc troballes de ‘Barcelona retro’

Un boom de murals

La ceramista Maria Bofill -a la imatge hi ha un mural que va fer amb Rosa Amorós-és una de les estudiants de la Massana que va poder fer les seves pròpies peces al taller de l’escola abans de tenir-ne un de propi. Recorda que la col·laboració entre els arquitectes i els artistes i artesans va ser un “boom” de murals i com treballaven col·lectivament: “Tots fèiem de tot”, afirma Maria Bofill.

Els secrets del Park Hotel

El Park Hotel, d’Antoni Moragas i Gallissà, al davant de l’estació de França, és un edifici pioner en la represa de la modernitat en l’arquitctura catalana després de la Guerra Civil. Llueix com nou després de la rehabilitació del fill de l’arquitecte, Antoni de Moragas i Spa, i Irene Sánchez als anys 90. De l’interiorisme Òscar Dalmau en destaca la barra del bar -s’hi pot accedir per una entrada independent- i el buit de l’escala.

Un campus ple d’artistes

El complex de les Llars Mundet es va estrenar amb murals de Josep Guinovart, Planasdurà i Miquel Farré, i dues dècades després s’hi van sumar nous treballs, com Dona i colom, d’Armand Olivé Milián. “La integració dels arquitectes i els artesans es remunta a les obres de Gaudí, el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau. Aquests oficis són una passió”, recorda Armand Olivé Milián.

Els artistes de La Llave de Oro

El fundador de la immobiliària La Llave de Oro, Lluís Marsà i Abad, també va vetllar pel valor estètic dels seus edificis, i per això va col·laborar amb artistes. En són una mostra els relleus que Subirachs va fer per a la façana de l’edifici Indubán, a la plaça Francesc Macià. “Era una aposta personal seva. Era un home modern i li agradaven molt l’art i el disseny”, diu Ferran Marsà, net de Lluís Marsà i Abad.

De Coderch al Bofill jove

Entre els arquitectes representats a Barcelona retro hi ha, a més d’Antoni Moragas i Josep Antoni Coderch, Federico Correa i Alonso Milá, els autors del Flash Flash i Il Giardinetto; Xavier Busquets, amb la seu del COAC, i Josep Soteras i Francesc Cavallé, que van projectar el Palau Blaugrana. Ricardo Bofill també hi apareix, amb el Walden 7 i l’edifici d’habitatges del carrer J.S. Bach, conegut per les gelosies de maó (a la foto).

Més continguts de