Cinema

Joaquin Phoenix, un estrany entre nosaltres

Oscar al millor actor per la impressionant interpretació del Joker

Joaquin Phoenix, un dels actors més enigmàtics i enèrgics del cinema actual, és conegut per encarnar personatges excèntrics, taciturns i insegurs. La seva personalitat actoral apunta cap a un cert malestar existencial, cap a un aïllament crònic, un estat d’incomunicació i vulnerabilitat gairebé patològic. És un perfil psicològic que vincula Phoenix amb la honorable i glamurosa nissaga d’actors del mètode –de Marlon Brando a Al Pacino, de James Dean a Dustin Hoffman– que van revolucionar el cinema nord-americà de mitjans del segle XX i en van definir la modernitat. Per a aquesta estirp, la interiorització de les emocions va esdevenir gairebé un manament, i Phoenix sempre ha complert aquest designi creant personatges que funcionen com llibres tancats, figures críptiques que acaben revelant, de manera incendiària, una veritat interior. El Joker que li ha valgut a l’actor de 45 anys el seu primer Oscar de Hollywood –després de tres nominacions infructuoses per Gladiator (2000), A la corda fluixa (2005) i The master (2012)– respon perfectament a aquest perfil hermètic i explosiu.

'Joker', el superpoder interpretatiu de Joaquin Phoenix

Dit això, cal reconèixer que l’aparició de Phoenix a l’escenari del Dolby Theatre de Los Angeles per recollir el seu Oscar, convertit en un llibre obert, desbordant d’emocions i missatges filantròpics, ha resultat entre sorprenent i desconcertant. Guiat per un desig de redempció, el protagonista de Two lovers (2008) ha entonat un sentit mea culpa: “He sigut egoista, de vegades cruel, he sigut un company de feina difícil... i estic agraït perquè molts de vosaltres m’hàgiu donat una segona oportunitat”. Com si la seva resurrecció actoral després de la broma que va suposar la filmació de I’m still here –un fals documental del 2010 on Phoenix simulava abandonar el cinema per convertir-se en cantant de hip-hop– li hagués deixat una empremta espiritual, l’actor ha aprofitat la gala dels Oscar per pronunciar un sermó d’alta volada humanitària: “Quan parlem de desigualtat de gènere, o de racisme, o dels drets del indígenes o dels animals, estem parlant de la lluita contra la injustícia... Crec que ens hem desconnectat del món natural i molts de nosaltres som culpables de tenir una mirada egocèntrica”.

El discurs d’aura beatífica pronunciat per Phoenix contrasta amb la naturalesa sinistra i turmentada dels seus millors papers: l’exsoldat traumatitzat que cau en mans de l’Església de la Cienciologia a The master, de Paul Thomas Anderson; l’home enamorat d’un sistema operatiu a Her (2013), de Spike Jonze, i qualsevol de les col·laboracions amb James Gray, de L'altra cara del crim (2000) a El somni d'Ellis (The immigrant) (2013). Creacions tocades, això sí, per la intensa emoció que va mostrar Phoenix recordant, ja amb l’Oscar a les mans, el vers que va escriure el seu germà River, mort per sobredosi l’any 1993: “Corre cap a la salvació amb amor i la pau et trobarà”.