'Joker', el superpoder interpretatiu de Joaquin Phoenix

Direcció: Todd Phillips. Guió: Todd Phillips i Scott Silver. 121 min. Canadà i Estats Units (2019). Amb Joaquin Phoenix, Robert de Niro i Zazie Beetz.

El Joker de Todd Phillips es mou en el mateix territori que el Travis Bickle de Taxi driver (1976) i el Rupert Pupkin d'El rei de la comèdia (1982): un Gotham que s'assembla més que mai a Nova York, en concret a la Nova York que els títols esmentats de Martin Scorsese i bona part del cinema dels 70 i principis dels 80 van convertir en l'escenari escaient per mostrar de manera explícita la violència estructural als Estats Units. Malgrat desenvolupar-se com la història dels orígens de la Nèmesi de Batman, la guanyadora del Lleó d'Or de Venècia es desmarca així en el to, l'estètica i la voluntat de funcionar com a obra única de la majoria de constants dels blockbusters de superherois.

Pel·lícula sobre un supermalvat que no presenta poders especials, Joker ofereix el retrat dramàtic d'una ànima pertorbada que es transforma en un assassí a causa de les agressions sistèmiques que va entomant al llarg de la vida. El film de Phillips no pretén anivellar els dos protagonistes antagònics com duia a terme el còmic La broma assassina, gènesi del culte actual per al Joker com a figura tràgica amb qui s'identifica l'audiència com no ho havia fet mai abans amb cap altre malvat. El director de Ressaca a Las Vegas (2009) redistribueix totes les simpaties de Batman cap al seu enemic alhora que n'interrelaciona les respectives històries d'origen. Joker seria abans que res una víctima del capitalisme salvatge que no pot reaccionar més que a través del mal contra el món que l'ha generat però que el margina. Tanmateix, la justificació dels seus actes el distancia de les pel·lícules de Scorsese que li serveixen de referent. A Taxi driver i El rei de la comèdia, acompanyar els respectius personatges en la seva conversió en criminals situa l'espectador en un espai d'incomoditat. La contundent explosió de violència del Joker, en canvi, busca sempre una raó de ser justiciera que no li faci perdre la simpatia de l'audiència.

Potser l'actor nord-americà més apassionant de la seva generació, Joaquin Phoenix, encara la seva interpretació del Joker com un comediant en el punt àlgid de la seva carrera enfronta un Hamlet o un Otel·lo. La seva entrega radical al personatge, amb aquell cos descarnat que es retorça com ho fa la ganyota dels llavis, atorga el punt més elevat de geni al film. De la mateixa manera, el protagonista expressa els seus moments de reconfort a través d'unes danses íntimes, la manifestació física que el seu esperit ha retrobat l'harmonia. El més bell d'un qüestionable tram final és veure'l orquestrar amb els seus gestos i sense ser-ne conscient l'esclat últim del caos.