Publicitat
Publicitat

L'Arxiu Nacional de Catalunya publica la llista amb els 65.590 condemnats injustament pel règim franquista

La llista és consultable després que el Parlament declarés nuls, amb la unanimitat de totes les forces polítiques, els consells de guerra

La llista de la repressió és esfereïdorament llarga: 65.590 persones van ser sotmeses a consells de guerra només a Catalunya. Algunes van passar molts anys a la presó, se les va marginar i estigmatitzar i 3.358 van tenir un destí molt pitjor: van ser executades. El Parlament de Catalunya, amb una llei pionera, va declarar nuls els judicis que els van condemnar. Els noms de totes aquestes persones, víctimes de la despietada repressió franquista,  són públics i es poden consultar a la xarxa després de l’aprovació de la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. L'Arxiu Nacional de Catalunya els ha penjat a la seva web i tothom qui ho vulgui hi pot accedir. És un gran pas perquè després de 40 anys de democràcia desenes de milers de ciutadans recuperaran la innocència. Amb la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que s'ha votat aquesta tarda amb l’assistència de molts familiars i entitats memorialistes i que ha tingut el vot favorable de totes les formacions polítiques, les sentències seran declarades nul·les.

La unanimitat dels diputats

No ha estat una sessió com les altres. A l'hemicicle, diputats i familiars han acabat cantant 'Els segadors' amb els braços alçats i amb crits de "Visca la República". La repressió toca de prop molta gent. "La Transició no va ser modèlica, sinó que va amagar la memòria republicana, i encara tenim molta feina pendent", ha dit la diputada de Junts pel Sí Montserrat Palau. "No volem ser còmplices de la banalització del mal. Com va dir Montserrat Roig, la memòria és un acte d'amor, i això d'avui és un acte d'amor", ha afegit Palau. "És un acte de ruptura amb el règim del 39 i del 78. Avui el Parlament serà sobirà per sobre de la pantomima de la Transició, per sobre de la Constitució i per sobre de la llei de la memòria històrica. Avui aquest país torna a ser republicà, i avui hem guanyat amb justícia, dignitat i llibertat", ha destacat la diputada de la CUP Mireia Boya. Tots els partits han condemnat el franquisme i els judicis franquistes, però els únics diputats que han defensat la Transició han estat els  del PP i de Ciutadans. 

Des de mitjans dels vuitanta molts dels familiars dels condemnats han acudit, sense èxit, al Tribunal Suprem i al Constitucional per intentar anul·lar els judicis que van condemnar pares, avis i oncles per no haver donat suport explícit al cop d’estat de Franco, per defensar els ideals republicans –i ser fidels al govern legítim– o per discrepar. "Estic convençut que hi haurà gent que descobrirà que el seu avi o oncle va morir afusellat", explica el portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes. "És un gran pas per les entitats memorialistes perquè fa molts anys que reclamem insistentment que es declari il·legal la justícia franquista i totes les sentències", afegeix Cruanyes. El 2007, amb la llei de memòria històrica espanyola, no hi va haver el consens polític suficient per declarar nuls els judicis franquistes. De fet, aquest va ser un dels punts més polèmics. "Amb la llei de memòria històrica es declarava que les sentències eren injustes però encara formaven part del dret", explica l’especialista en dret franquista de la Universitat Pompeu Fabra Alfons Aragoneses. Per tant, els condemnats continuaven sent considerats delinqüents.

Què implica la nova llei?

Amb la nova llei les víctimes recuperen la dignitat que els va prendre el franquisme . Avui al Parlament hi havia molts dels fills dels afusellats. A la Valentina Domènech li van afusellar el pare quan tenia només 4 anys. "El pare tenia 55 anys, era d’esquerres i havia fundat Societat Obrera a Tivissa", explica la Valentina. "Fins fa poc no vaig poder veure l’expedient i vaig llegir que els qui l’havien denunciat eren veïns del poble, persones amb les quals sempre havíem conviscut. Avui és un gran dia, val més tard que mai", diu. "No m’hauria imaginat mai que als 81 anys pujaria les escales del Parlament", comenta la Victorina Capdevila, a qui van afusellar el pare i dos oncles el 1941. La Victorina tenia cinc anys. "La meva mare va haver d’anar a servir a Tarragona, a casa no se’n parlava mai, d’això". El 2011 la Victorina va poder veure l’expedient del seu pare. "El van acusar d’anarquista i revolucionari", explica. "El pare era pagès i caçador. Si és veritat que Déu existeix, voldria que ho veiés, això d’avui, pel fart de patir que ens hem fet. A la meva mare, que tenia tres fills, la van deixar amb una mà al davant i una al darrere". La Victorina lamenta que s’hagi trigat tant i el fet que ahir, al Congrés dels Diputats, durant la commemoració dels 40 anys de democràcia, s’atorgués una medalla a Martín Villa [és un dels imputats de la querella argentina contra els crims del franquisme]: "Al meu pare, en canvi, ni el van anomenar". A l’ Artur Ribes se li humitejaven els ulls. Els franquistes van matar el seu pare, que era alcalde d’ERC. Fins l’any passat ell no era capaç de parlar-ne: "Em van prendre el pare i la veu, van deixar la meva mare sola amb cinc fills. L’assassinat del pare ens ha marcat tota la vida, érem fills de rojos. Avui, almenys a Catalunya, ha triomfat la democràcia", diu. "Ha costat molt i ara s'ha de fer molta difusió de tots els noms i de les sentències injustes, el que va passar va ser molt bèstia però encara fa molt més mal el silenci i l'oblit", assegura el besnebot del president Lluís Companys, Josep Companys.

El Tribunal Constitucional (TC) podria recórrer la llei? Segons Aragoneses, és molt difícil que es tombi aquesta llei: "Per presentar un recurs d’inconstitucionalitat hauran de defensar que les sentències franquistes eren legítimes; a més a més pot crear un precedent i altres parlaments podrien imitar la cambra catalana, i també pot ser utilitzat en els judicis com a argument", afegeix Aragoneses. La clau està en el preàmbul de la llei: "En atenció a les víctimes i llurs familiars, cal que una norma amb rang de llei constati i declari definitivament la nul·litat de tots aquests procediments, que es poden qualificar de farsa, i de les sancions i condemnes de greus conseqüències que se’n deriven". "Dir constatar és important, resta arguments al TC perquè pugi recórrer la llei amb el pretext que el Parlament català no té competències per legislar en dret processal penal", diu Aragoneses. "És un pas molt important en la construcció d’un relat jurídic sobre el passat", afegeix.

Una lluita molt llarga

Els que formaven part dels consells de guerra franquistes no sempre tenien la formació adequada, en molts casos les confessions s’obtenien per mitjà de la tortura, els principis d’imparcialitat no eren respectats perquè els tribunals els formaven militars franquistes i sovint els acusats eren republicans i, per tant, "enemics". Hi ha molts arguments que podrien fer anul·lar els judicis franquistes però el Tribunal Suprem i el Constitucional sempre s’hi han negat. La llista de familiars que ho han intentat és llarga i si bé els últims anys hi havia membres dels tribunals que discrepaven i votaven a favor de la revisió, tots els intents han sigut frustrats. No s’ha aconseguit anul·lar ni els judicis de Lluís Companys ni del sindicalista anarquista i ministra durant la República, Joan Peiró.

Hi ha casos força incomprensibles: Julián Grimau va ser condemnat a mort el 18 d’abril del 1963 per rebel·lió militar continuada des del 18 de juliol del 1936. Amb la democràcia, la seva família va demanar l’anul·lació del judici. Segons un informe d’Amnistia Internacional, un dels vocals del consell de guerra ni era advocat ni tan sols pertanyia al cos jurídic militar. A més, aquest vocal va ser condemnat a un any i sis mesos de presó quan es va descobrir que no era advocat. Malgrat tot, tenia una carrera molt llarga: havia participat en 4.000 processos, un miler dels quals van acabar amb condemnes a mort.

Francisco Granado i Joaquín Delgado van ser condemnats i executats el 13 d’agost del 1963 (el judici va durar només 17 dies). Se’ls acusava d’haver col·locat explosius i van ser torturats. El 1996 un reportatge emès al canal francès Arte sobre el judici als dos anarquistes mostrava la confessió dels veritables autors. El 1998 es va presentar un recurs per revisar les sentències que incloïa les declaracions dels culpables però el Tribunal Suprem va tornar a dir que no amb l’argument que les proves aportades eren "dèbils i escasses". Hi va haver més intents i l'última sentència del Suprem és del 18 de desembre del 2006: per una majoria de 3 a 2, la resposta va ser negativa perquè els veritables autors "no tenien credibilitat".

Salvador Puig Antich va ser detingut la tarda del 25 de setembre del 1973. Sotmès a un consell de guerra sumaríssim a les nou del matí del 8 de gener del 1974. Executat quan faltaven cinc minuts per a tres quarts de deu del matí del 2 de març del 1974. El van matar amb un mètode medieval: el garrot vil. El 13 de juny del 2007, la sala militar del Tribunal Suprem va rebutjar per 3 vots contra 2 el recurs de revisió interposat per la seva família.

L'advocat i diputat de la CUP Benet Salellas va iniciar el 2003 un procés amb 60 casos de les comarques gironines: "Ens vam basar en una resolució del Congrés de Diputats d'aquell mateix any que reconeixia que la legalitat democràtica va ser pertorbada el 1936 per un cop d'estat i, per tant, els republicans condemnats pel franquisme eren els que havien sigut fidels al govern legítim", diu Salellas. Salellas va demanar la revisió dels casos al Tribunal Suprem, al Tribunal Constitucional i al Tribunal d'Estrasburg, però tot van ser negatives. "L'argument era potent perquè els que havien sigut acusats de rebel·lió eren els qui havien sigut fidels a la legalitat vigent però no vam tenir èxit", assegura Salellas. "No hi va haver una ruptura amb el franquisme i un dels espais on el franquisme ha tingut més continuïtat és en la judicatura. No hi va haver depuració i el percentatge de franquisme sociològic és molt alt, més alt que en la resta de la societat", explica l'advocat i diputat.

Els casos internacionals

La llei catalana que s'aprova avui segueix la tendència de molts altres països europeus perquè ni el passat feixista ni les sentències injustes són patrimoni exclusiu de l'estat espanyol. Però a la resta d'Europa, en general, no ha costat tant anul·lar les sentències emeses durant períodes de dictadura com a repudi a règims passats o externs. El 1998 el Parlament alemany va aprovar una llei per anul·lar les sentències injustes emeses durant el nazisme: es van anul·lar les sentències a 5.000 condemnats i també es va reparar la memòria de 350.000 víctimes d'esterilització forçada

El Tribunal Constitucional Federal d’Alemanya va dictar el 1996 una sentència emblemàtica coneguda com ' Els guardians del mur'. La sentència fa referència als anys en què Alemanya estava dividida i l’Alemanya Democràtica va establir una política força agressiva contra els qui intentaven creuar el mur. La llei autoritzava els militars que vigilaven el mur a disparar contra els que intentaven passar a l’altre costat. Els inculpats van argumentar que simplement complien la llei i obeïen les ordres dels seus superiors. El tribunal va utilitzar la fórmula Radbruch, que defensa que "la injustícia extrema no és dret"; per tant, s’invalida el dret vigent que és contrari al principi de la justícia. Amb aquesta fórmula els guardians del mur van ser enviats a la presó.

Itàlia va anul·lar els judicis feixistes l'octubre del 1944; Lituània va aprovar una llei el 2 de maig del 1990 per rehabilitar les víctimes de la repressió; el 1992, Hongria va declarar nul·les les sentències pronunciades entre el 5 d'abril del 1963 i el 15 d'octubre del 1989; el 1991, Bulgària va aprovar una llei per a la rehabilitació política i civil de les persones víctimes de la repressió, l'antiga Txecoslovàquia ho va fer un any abans... Fins i tot, el Papa va demanar perdó pels "pecats" de la Inquisició. Són molts els països que han aprovat lleis que repudien les condemnes i les lleis dels règims repressius. Avui s'hi ha afegit Catalunya.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT